Solidaritat del País Valencià amb la República (II)

13 juny 2016 01:00h
Foto: guerracivil.sabanet.es
Com ja varen dir, per febrer de 1936, els poders fàctics no acceptaren el triomf del Front Popular i prengueren una actitud reaccionària. És de veres, també, que el triomf del Front causà, en algun sector de l'esquerra, una espècie de borratxera que produí algun incident contra l'Església, però cal dir que foren casos molt aïllats i puntuals. Tot i això, vull repetir-ho, cal destacar que el poble i les institucions republicanes agafaren la consciència que calia per defensar i mantindre el règim que havien decidit a les urnes. En arribar la noticia del Cop d'Estat a tots els llocs, cadascun dels membres dels sindicats i partits d'esquerra juntament amb les institucions es van sentir totalment solidaris per treballar tots plegats defensant el tipus de república que havia sortit de les eleccions. Tots, organismes republicans i el nombrós sector de classes populars, formaren un cos comú per embolcallar la República.

Els documents de l'època que han quedat als arxius municipals diuen més coses del que expressa el seu text. Solament fent una superficial lectura, hom se n'adona que hi havia un clima on el règim republicà era com un símbol que centrava la vida [Imatge 1]. Era com un espècie de fràgil bambolla on un gran sector de gent i organismes oficials s'havien posat unànimement d'acord en defensar l’agressió per totes bandes. Totes les activitats -l'economia, la dels agents socials d’esquerra, la cultura, la vida quotidiana dels pobles i ciutats, etc.-, estaven enfocades –jo diria, obsessivament,– a salvar la República, especialment en guanyar la guerra. “Salut i República” era el lema amb què acabaven tots els documents que es creuaven entre si, no solament les entitats institucionals, també entre particulars. Era una actitud general, una espècie de cuirassa que van fer per protegir el règim amb molta cura. Era precís posar tots els mitjans per derrotar el feixisme, que era l'enemic principal de la República.
 

[Imatge 1]

Permeteu-me obviar avui les discrepàncies, més o menys ideològiques o personals, que hi havia entre les esquerres per centrar-me únicament en la solidaritat innegable i evident que tothom havia optat. La guerra espanyola va despertar la solidaritat a nivell internacional, no solament enviant brigades de soldats per combatre a Franco, sinó també creant hospitals com el Suec-Noruec que es va fundar a Alcoi amb diners d'aquestos països nòrdics per atendre la reraguarda els ferits de guerra [imatge 2]. Per cert, l'Hospital de Sang d'Alcoi, per setembre del 1938, va necessitar subministrament de pa per una averia de la panificadora local; per aquest motiu, l'Administració de l'hospital es va dirigir a Cocentaina perquè les autoritats locals comprometeren el col·lectiu de forners i facilitaren a l'entitat sanitària les barres de pa necessàries de 450 grams [imatge 3].
 

[imatge 2]


[imatge 3]

És més, per agost d'aquest mateix any, el comissari del Centre de Reclutament Instrucció i Mobilització (C.R.I.M.) Núm. 10 del destacament d'Alcoi, que estava situat als magatzems d'una fàbrica de paper de Cocentaina, envià una nota a l'alcalde oferint-li personal per batre el forment que hi havia amuntonat a les eres. Sens dubte, els caporals militars eren conscients que la major part de gent que podia batre estava mobilitzada pel front. [imatge 4]. Es impressionant –almenys per a mi– veure la transversalitat que unix el poble sensibilitzat i les institucions republicanes cap a un objectiu comú. Sembla que tots estaven a l'aguait del que calia fer en cada moment. El mateix cap d'aquest CRIM indica a l'alcalde de Cocentaina que està esperant que s’assigne un metge per a l'atenció dels soldats i que mentre es duu a efecte dita assignació prega que un dels metges titulars de la localitat es faça càrrec de l'assistència facultativa de soldats [imatge 5].
 

[imatge 4]


[imatge 5].

És més, les reformes de l'exèrcit que havia iniciat Manuel Azaña anaven encaminades a posar les forces militars al servici del poble. Quan va arribar la tardor de 1938, l'estrident soroll d'alarma de la sirena que anunciava la presencia de l'aviació feixista per deixar caure bombes era motiu d’angoixa i de por per als veïns de l'Alcoià i el Comtat. A Cocentaina mai no vam saber (fins que no va acabar la guerra) si també seria bombardejada com Alcoi, és per això que tothom corria cap al refugi antiaeri que hi havia més prop. Cal afegir, també, que, juntament a la por i la inseguretat de la situació en què vivíem, l'abastiment de queviures anava minvant en la població i la gent començava a passar gana. És per això que el CRIM va oferir diàriament, als infants de les escoles, cent dinars que eren servits per soldats. Jo mateix sóc testimoni d'haver utilitzat aquest menjador improvisat a l'escola [imatge 6].
 

[imatge 6]

Són documents testimonials, baix el meu punt de vista, de la solidaritat generalitzada que hi havia entre les institucions i les classes populars per salvar la República.
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next