Mostrar el que feren persones idealistes d’una manera altruista, la majoria d’elles sense haver anat a la universitat, solament amb un bagatge cultural adquirit a les Cases del Poble o Ateneus Llibertaris, fou un fenomen sociològic a tenir en compte. Caldrà que cadascú interprete els documents a la seua manera. Però, m’atrevisc a assegurar que els membres dels consells municipals d’aleshores, potser, no coneixien el camí, però sembla que sabien perfectament on volien anar. El que sí era ben evident és que la solidaritat era un component important de l’ètica obrerista que irradiaven les organitzacions de classe.
Un testimoni d’aquesta solidaritat és la recepció d’infants a huit pobles de la província d’Alacant, dels quals, solament Cocentaina, va rebre 75 xiquets evacuats de Madrid i d’altres llocs afectats per la guerra. Fou el Socorro Rojo Internacional (SRI) el que es feu càrrec d’aquestes evacuacions amb l’ajuda extraordinària de consells municipals com el de Cocentaina que aportà llits, matalassos, llençols, vaixelles, cuina econòmica i assistència escolar, a part d’hostatjar-los a l’exconvent de frares. Aleshores, els alcaldes de cap de comarca actuaven com a representants del governador i consultaven als pobles la possibilitat que tenien d’acollir evacuats. Benimassot, amb menys de 300 habitants, oferí poder rebre’n fins a dotze d’evacuats [imatge 1].
La multiplicitat de documents de l’època relacionats amb la protecció d’infants ens dóna a entendre la prioritat de les institucions republicanes de protegir de la guerra els menors. Solament, al País Valencià, hi havia, segons l’ABC de 26/04/1937, un total de 16.399 infants refugiats que foren evacuats per organitzacions com Mujeres Antifascistas, la Creu Roja i d’altres. També van col·laborar-hi institucions de països Europeus creant colònies a França, Anglaterra, etc.
Per altre costat, el govern de Burgos repatriava aquestos mateixos infants de l’estranger per tal de fer-se propaganda, segons hem llegit a una denúncia, a l’hemeroteca, d’un diari que deia: “Ciento tres niños vascos refugiados fueron enviados la semana pasada de Inglaterra a la España de Franco en la que entraron bajo una guardia militar […]. Los niños en lugar de encontrarse con sus padres, fueron recibidos por dos oficiales italianos y una guardia de mujeres […]. Se hicieron cargo de los niños, a los que fueron colocando en fila de a uno para pasar el puente. Los niños empezaron a llorar. Fue horrible; fue como la entrega de un cargamento. […]. A los niños les hicieron pasar a empujones y se negaron a decirnos si los llevaban a sus casas […]”. (de l’ABC de Madrid de 10/02/38).
Va haver-hi un moment en què hi havia molts pocs recursos. En vista de la precària ajuda de les autoritats estatals, la Junta Local d’Ensenyament va demanar que el Ministeri d’Instrucció Pública i Sanitat es fera càrrec de les despeses dels evacuats adolescents. Sembla que l’ambient d’aquesta colònia era depriment per les circumstàncies i procedència d’alguns infants marginals o de pocs recursos. Altres, a més, eren orfes, alguns de pare i mare, i es mostraven clarament deslocalitzats i envoltats d’un clima de desconfiança, de por i d’angoixa. Cal dir que els fons econòmics que mantenia aquesta colònia eren tan precaris que els sindicats locals van decidir aportar el 5 % del jornal com a ajuda econòmica aportada pels treballadors. Una solidaritat més que demostrada, igual que la sensibilitat de les autoritats locals que insistien una i altra volta a les autoritats provincials oferint-los acolliment. També va arribar el veïnat a albergar infants a les seues cases, tot i que la integració cultural sembla que era dificultosa. Hi hagué també una crida per aquelles famílies que volgueren adoptar algun xicon. Açò va fer que alguns es quedaren a Cocentaina i crearen una família.
Cal dir, també, que a la ciutat de València no solament estava el Govern de la República, sinó també el Govern d’Euskadi i una Casa d’Astúries; tots dos s’interessaven pels infants i famílies de les seues respectives nacionalitats, segons podem veure en aquestos documents [2 i 3].
A mesura que s’apropava l’hivern, també hi havia una campanya per tal d’arropar els soldats que estaven al front perquè no passaren fred. D’això s’encarregaven les organitzacions de dones com: Esquerra Republicana Femenina, que liderava a Alacant l’activista Manolita Luque Albalà, o Mujeres Libres, així com també el SRI i, tots plegats, recollien mantes i roba d’abric [4].
Són facetes d’aquella època que cal difondre entre les noves generacions perquè vegen que un altra societat ha sigut i és possible. Fets farcits d’humanitat d’aquells moments històrics –que, com en qualsevol altre– la societat i institucions havien de ser capaços d’emular. La societat d’avui conscient, reivindica, reclama, exigís una simbiosi entre la societat i les institucions amb la suficient complicitat per exercir una política enfocada únicament i exclusiva en benefici dels sectors més vulnerables. Potser siga una utopia, però, com deia Manuel de Pedrolo: “per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies”.
