Greuge comparatiu

23 juny 2016 01:00h
Als anys trenta del segle passat, quan Europa estava fent créixer la nefasta ideologia nazi, el binomi Berlín-Roma va oferir fer al general Franco un assaig general de com es podia acabar amb les democràcies occidentals. Fou el trauma de la Guerra Civil espanyola i, com una mostra de destrellat i desproporció, destruïren la població de Gernika en abril de 1937, per mitjà de la legió Còndor. Fou un exemple de com podien ser destruïts els enemics del nou ordre social que proposava Hitler. La repressió feixista de militars i civils que feien a les zones que anava ocupant Franco, podria ser també un botó de mostra –tot i que mínim– del que faria després el terror de l'Alemanya nazi.

Pareix ser que l'Adolf Hitler va quedar satisfet de les proves que havia experimentat ajudant el general Franco, perquè tot seguit va començar l'ocupació pretensiosa i descabellada de voler ser l'amo d'Europa. Per altra banda, en tindre Franco dominada militarment l'Espanya “nacional” a imatge i estil nazi, va voler desmarcar-se d'aquella empresa (o potser el van desmarcar per insignificant). Tot i així, Franco, que tenia una gran admiració per Alemanya, agraït i ple d'eufòria cap al III Reich, va oferir un suport més que simbòlic amb la Divisió de Voluntaris Espanyols, coneguts popularment com la División Azul. En veure que Alemanya atacava Rússia, el franquisme va decidir facilitar al règim nazi, entre 1941 i 1943, un total de 50.000 soldats voluntaris falangistes per lluitar contra la Unió Soviètica.   
 

Mentre que milers de dones i homes eren afusellats pel franquisme, 1941-1943, i a les presons hi havia deu vegades més interns dels que cabien; mentre milers d'homes, dones i infants eren boirosament soterrats en fosses comunes al cementeri de València; mentre que centenars d'infants morien inexplicablement a les presons, suposadament internats en companyia de les mares; mentre milers d'exiliats estaven sobrevivint en pèssimes condicions lluny de casa; mentre milers d'infants estaven malvivint en orfenats de monges; etc., el franquisme dedicava recursos econòmics a divisions de soldats per combatre el comunisme a Rússia. Ací, els comunistes estaven empresonats, afusellats o a l'exili; però va creure que n'hi havia molts més a Rússia i pagà mercenaris per tallar de soca-rel el que creia ser el bressol de martells i corbelles. Incitava la ciutadania amb pamflets de propaganda del nou règim com si ací no passara res; convençut que el règim nazi era la perfecció i per això seria el nou ordre social que anava a imperar al món civilitzat una volta destruït el comunisme i les democràcies.  
 

Però en 1945 es va girar la truita totalment; en acabar la Segona Gran Guerra amb el triomf dels anomenats Aliats contra l'eix Berlín-Roma-Tokio, les dictadures nazi i feixistes van quedar, a més de vençudes i desprestigiades, condemnades com a excloents xenòfobs i criminals de guerra. Ho feren, no solament amb les armes; també al tribunal internacional de Nuremberg, on foren condemnats els responsables a mort i a presó per vida. En aquesta ocasió no val aplicar el tòpic aquell que la història l'escriuen els guanyadors, en aquest cas el judici fou dut a terme per un tribunal on va quedar molt més que provat el gran genocidi del règim nazi; definit com a assassí a nivell universal per haver comès crims contra la humanitat. Desprès dels judicis de Nuremberg, fins i tot les societats menys sensibilitzades van quedar horroritzades per l'actitud devastadora de l'Alemanya nazi.

Tanmateix, en l'actualitat, malgrat haver estat condemnat el règim hitlerià i haver-hi hagut un rebuig generalitzat d'aquells fets, encara hi ha sectors –espere que minoritaris– que encara qüestionen la realitat històrica i s'empenyen en mantenir ostentosament els símbols nazis. No solament símbols, també compensacions econòmiques com són la repatriació de despulles dels voluntaris de la División Azul, segons hem comprovat a diferents mitjans d'informació. Per altra banda, els neofranquistes no faciliten partides pressupostàries per exhumar els cadàvers republicans anònims que queden a les cunetes i als cementeris.
 



Són més de 100.000 € que el govern d'Angela Merkel encara envia a familiars dels divisionaris espanyols que lluitaren junts a l'exèrcit nazi. Tot i que algú del parlament alemany ha qüestionat aquesta partida, la senyora canceller ha dit que continuarà fent-ho. Hi ha sectors d'alemanys que denuncien el cas i el qualifiquen d'escandalós per estar premiant els que lluitaren contra la democràcia mentre queden moltes víctimes del nazisme que encara no han sigut indemnitzats ni tenen el suport de l'estat.

M'he assabentat ara mateix que l'any 1962 el règim franquista féu un conveni amb la República Federal Alemanya en el qual, a canvi de rebre els membres –o parents– de la División Azul una pensió d'Alemanya, els soldats o parents de la Legió Còndor també serien compensats amb una pensió d'Espanya.
 

Caldrà que els polítics a qui el proper diumenge 26J farem un contracte de treball per a quatre anys, es preocupen i donen una ullada del que queda d'aquests disbarats franquistes. Així i tot, no seré jo qui qüestione cap partida del pressupost alemany, però sí que exigisc al proper govern espanyol que anul·le qualsevol tipus de compensació als que destruïren Gernika. Al mateix temps, que destinen una urgent partida pressupostària per exhumar la totalitat de republicans que foren impunement assassinats per tal que els fills i néts puguen tancar el llarg cicle de dolor que han patit. Més concretament, cal exigir al govern de la Generalitat Valenciana, perquè complisquen les seves promeses electorals i facen ben aviat una llei integral de memòria democràtica que faça possible tot d'una poder restituir la dignitat d'una bona part de valencians. Mai no em cansaré de repetir-ho: no podrà haver-hi una reconciliació total mentre queden en dansa pendents de resoldre seqüeles fosques i lletges d’aquella època.
 
 

Descargas

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next