Cabussar-se per l’època fosca i emboirada de la postguerra, 1936-1939, a través de documents, siguen de text o gràfics, causa sensacions emocionals que són difícils de transmetre. Almenys, és el que em passa a mi. Concretament, vull referir-me a documents fets a la presó per interns republicans que parlen de coses greus, transcendentals, usant un llenguatge planer, normal, que ens fa veure la tranquil·litat del que ho escriu com si res no passara. És el cas de diferents cartes que he vist fetes des de la presó pel qui estava esperant un indult o que l’afusellaren. Inclòs el text d’aquells que estan a l’últim moment i s’acomiaden dels seus volguts parents i amics, no em sembla detectar un estat d’ànims incontrolat. Ho fan com si el cas i la situació que es troben fora la cosa més habitual del món. Em dóna la impressió que mantenien una excepcional serenitat i estaven esforçant-se per transmetre-la als destinataris. Encara que, a voltes, també pense que realment estaven tranquils i no feien cap d’esforç perquè transmetien el que passava, o el que anava a passar segons l’estat emocional que tenien, és a dir, com si foren situacions corrents i naturals.
Montava president
És el cas d’una carta que envia el presoner Vicent Soriano Moltó a un company poc abans que se l’emportaren de la cel·la de la presó d’Alacant per afusellar-lo. Ho fa a través d’un company de la mateixa cel·la, per entregar-li-ho a un altre intern també de la presó d’Alacant anomenat Francesc Montava Olcina, tots dos habitants de Cocentaina i membres del PSOE. El text parla d’una cartera amb unes fotos i 43 pessetes que s’ha de fer arribar a la muller d’aquell. Sorprèn l’estalvi de paraules i l’ús de les estrictament necessàries per expressar el que vol dir. A més, acaba amb un parc Adiós ple d’imaginaris suggeriments. L’escrit no porta data, però tot fa pensar que seria hores abans d’afusellar a Vicent, el dia 5 d’abril de 1941.
Francesc Montava Olcina, que fou president de l’Agrupació Socialista de Cocentaina, era natural de Muro d’Alcoi. Es va casar amb una dona de Cocentaina i va anar voluntari a la guerra, on mitjançant uns cursos va arribar a graduar-se de sergent, motiu pel qual va ser condemnat a dotze anys de presó. Vicent Soriano, també socialista de Cocentaina, fou condemnat a mort i va encomanar fer arribar les seves pertinences de butxaca a la seva dona. Montava va eixir en llibertat condicional, tot i que fou desterrat a més de 100 quilòmetres del seu domicili familiar, per la qual cosa va anar a viure a la ciutat de València. Vaig poder comprovar la seva graduació de suboficial de l’exèrcit republicà en un llistat del Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional del 24 de gener de 1938, editat a Barcelona. Montava va morir el 1992, quan tenia 87 anys, cosa que el va fer gaudir durant més de 10 anys del reconeixement públic de suboficial. Ací em ve a la memòria el que deia ma mare: “Els pobres es conformem amb no res”. En la documentació que em va facilitar la seva filla, a part de la carta que he mencionat, també hi havia el carnet de militar i he de confessar la meva sorpresa perquè és l’únic reconeixement que m’he trobat en centenars de documents que tinc escorcollats.
Acomiadament de Vicent
Quant a Vicent Soriano Moltó, també tinc la còpia d’una carta d’acomiadament dirigida a la família amb paraules precises, concretes, plenes d’humanitat, on demostra un estat anímic fort i sobreeixit de pau. Tot i que alguna paraula no va agradar a la censura i la van deixar quasi il·legible. Tanmateix, hi ha un aspecte de la carta que necessita un comentari per arrodonir-la. Quan Vicent demana a la dona Balbina que done les gràcies a José Peres Reig. He d’aclarir que aquest home fou l’empresari de la fàbrica de sabates on Vicent treballava d’encarregat i a l’època revolucionària va ocupar el càrrec de cap de Comitè d’Empresa; fou el que va donar a Vicent les claus de la fàbrica dient-li “que tingueu sort”; fou el que no es cansava de repetir, l’any 1939, que recuperà l’empresa en molt millors condicions que la va deixar; fou el que intentà que se li fera a Vicent en el judici una defensa justa; fou el que, en combinació amb el capella de la presó d’Alacant, pare Vendrell, es va assabentar de l’afusellament i portà a la muller urgentment amb el seu automòbil perquè poguera acomiadar-se del marit. Van arribar tard, tot i que la dona va poder abraçar el cadàver i torcar-li la sang de la cara amb un mocador, que el va guardar tota la seva vida. Fou el que, mentre va estar Vicent empresonat, i fins la fallida de l’empresa a finals dels anys 40 del segle passat, la viuda va rebre el sou com si Vicent estigués treballant. Aquest és el perfil de José Peres Reig.
Carta a Montava
Si les persones són reconegudes pels seus fets, no cap dubte que aquest empresari va demostrar un tarannà burgès i humà que no he conegut en altres casos del camp empresarial o en altres camps del País Valencià. No negue que puguen haver-ne.
Sóc de l’opinió que són els historiadors qui han d’estudiar i interpretar el passat mitjançant documents arxivístics de tota mena, però pense que també la gent del carrer podem fer exercicis d’interpretació encara que fos únicament per exercitar la higiene mental.
Carnet de Francisco Montava
