Depuració de responsabilitats polítiques

7 juliol 2016 01:00h
El 1939, després que la nefasta ideologia feixista europea dels anys 30 i 40 del segle XX esclafara per les armes la Segona República Espanyola, s'inicià una depuració de funcionaris acusats d’haver entrebancat el triomf militar de Franco. Cal dir que la depuració va anar més enllà de funcionaris, tot i que hui deixarem constància d'algun fet de depuració de funcionaris, a més dels avals que necessitaven els condemnats en general. Tant els uns com els altres els acusaven de ser culpables de rebel·lió, cosa que invalida les sentències.

Aquesta actitud del franquisme guanyador podria comparar-se amb els antecedents que alguns l'han relacionat amb la societat feudal. Potser també tinga alguna cosa a veure la cultura de la Contrareforma que negava qualsevol aventura intel·lectual seriosa. Si peguem una lleugera ullada al sistema social dels darrers segles, trobarem una societat impregnada d'educació culturalment catòlica, monàrquica, amb evidents reminiscències feudals, i moralment dirigida i controlada per l'Església. Una societat que no s’adonava de les limitades llibertats que tenia fins que no va arribar el segle XIX quan aquell sistema va petar i el règim republicà va encetar noves formes de gestió política. El vell sistema havia sigut assumit per tots, tant per les classes privilegiades que se’n beneficiaven com per les més desafavorides, que van arribar a creure's de debò que el sistema era d'origen natural inventat i mantingut pel mateix Déu. La Revolució Francesa va qüestionar aquest sistema d'una manera tan radical que el va ferir de mort, principalment quan va proposar un altre concepte social on tots els ciutadans eren en principi iguals. No cal dir que allò fou el començament d'una nova manera d'esbrinar nous camins que podrien conduir-nos a una utòpica revolució que dia a dia havia d'anar fent-se.
 
 

He volgut fer aquesta introducció perquè en l'actualitat bona part de la societat encara creu que el règim que va quedar espatlat per la Revolució Francesa era el millor possible, inqüestionable i natural. Si, el sistema de profundes desigualtats on grups extremadament minoritaris gaudeixen de tota la riquesa i privilegis, mentre que altres, que són la immensa majoria, pel simple fet del lloc on han nascut i viuen se'ls nega els més elementals drets fonamentals. A més, els que proposen lluitar –metafòricament– per trobar camins per fer una gestió més equitativa en la distribució de la riquesa, són tractats d'aventurers, populistes i antisistema. Les mateixes acusacions que feien als republicans vençuts.

Aquestes “infidelitats” que cometeren els republicans són les que el franquisme utilitzava d'ençà el 1939 per fer depuracions. A més, va criminalitzar el sistema republicà i tots aquells que van creure en ell i decidiren donar suport des de les institucions o des de les urnes. Una actitud ideològica que demostra clarament, a més del seu tarannà intolerant, dogmàtic i autoritari, la defensa d'aquell vell sistema de desigualtats i privilegis. La campanya franquista de depuració de funcionaris i polítics anava per aquest camí. Les vexacions que la immensa majoria va patir no solament en ser acomiadats del treball, també renunciant a les seves conviccions i optant comportaments submisos, retrata el que defensava el nou règim feixista. Cal dir que la depuració de funcionaris són els menys traumàtics; molts altres foren afusellats, empresonats, o exiliats.
 

El 10 de febrer de 1939, un decret des de Burgos fixava les normes de càstig, de depuració de funcionaris i polítics. A Cocentaina un ban de l'alcalde del 10 d'abril de 1939, comminà a fer les oportunes declaracions jurades especificant el que havien fet cadascú durant la República. A més, donà huit dies de temps per contestar. Açò era a nivell general; a nivell individual, amb la mínima sospita o denúncia d'algun veí, era cridat a la seu de la Falange i davant dels capitosts, a més de fer-li la “cançó” verbal, rebia un plec de càrrecs escrits, per la qual cosa havia de contestar fent el descàrrec pertinent capaç de convèncer les autoritats. En casos concrets era citat al tribunal militar ambulant que hi havia en cada poble.

Cal dir que en molts casos eren plecs de càrrecs i descàrrecs verbals i no han quedat papers escrits, però en altres casos ha quedat documentació que ens ha fet veure de quina manera s'abordava el tema. A més a més, en la majoria de casos es buscava la presència de testimonis que avalaren el plec de descàrrec que sempre havia de ser el de dos membres de la Falange, el rector del poble o algun frare amic o parent. Un testimoni concret de petició d'avals per un barber andalús de la CNT, Jesús Plaza, són les dues cartes d'un frare franciscà escrites des de Guatemala; una dirigida al nebot barber empresonat a Astorga i una altra a la núvia d'aquest. Tots dos havien demanat al frare un aval perquè el presoner fóra posat en llibertat o acurtada la pena. En aquest cas, com pot veure's, la intervenció del frare fou més que nul·la, perquè va haver de suportar 2.066 dies de presó i de treballs forçats. Estança real de presó per damunt de la mitjana dels que eren condemnats a 30 anys com Jesús. Sabem que en alguns pobles eren els propis rectors els qui feien d'acusadors, tot i que coneixem també algun cas que feia bonament el que podia.
 
   

Caldria posar més interès de la societat en aquestos casos; i el de l'Administració per anar facilitant el descobriment de casos i situacions concretes d'una època en què s'han amagat descaradament moltes malifetes. La manipulació d'aquells fets, menyspreant els protagonistes republicans, inventant-se substituts emocionals de pàtries, de déus misericordiosos, de rentades de cervells fent-nos creure que érem –no se què de– la reserva espiritual d'occident, sembla que ens ha deixat seqüeles. Recialles que caldria traure'ns aviat de damunt amb programes adequats a les escoles valencianes.
 
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next