Desapareguts de Guerra  

26 juliol 2016 01:00h
GettyImages - Guerra Civil
Durant la postguerra immediata, i la llarga etapa franquista, tothom parlava de l’abundància de treball, de les llargues jornades i pluriocupacions; de cartilles de racionament; de salaris de fam; de llargues sessions de religió a les escoles; de no permetre jugar a pilota els infants al carrer; dels tres anys de servei militar; de sessions multitudinàries de cine i de la “xapa” supletòria dels diumenges; etc. Però, parlar obertament en sentit ideològic del que havia fet cadascú abans de la guerra, durant i en el punt final, era un tema tabú. Ningú no en parlava obertament. D'on estava cadascú en el just moment del famós ban de Burgos: “captiu i desarmat...”, ningú no en parlava. Calia silenciar tantes coses! En qualsevol cas, quan dos persones s'atrevien a parlar d'aquest tema, ho feien en veu baixeta, tapant-se la vocalització amb la mà i mirant a tort i dret de reüll. Quan estaven al mig del carrer açò tenia prou de sentit perquè hi havia risc d'alguna denúncia; però no tenia cap sentit parlar amb veu baixeta a ma casa com passava a la meva infància. Finalment, recorde que a poc a poc van deixar de parlar xauxinejant i ara mateix no trobe una altra explicació que la d’haver pres l'actitud que el més important era sobreviure. Tanmateix, no acabe d’entendre clarament aquell silenci.
 

És això el que intente descobrir rellegint còpies de documents històrics de la Guerra Civil que conserve al meu particular arxiu. Tinc una carpeta amb el títol de Desapareguts, que he hagut d'interpretar a la meva manera per si trobe alguna explicació d’aquell xiu-xiu que tan misteriós era per a mi. Potser utilitze una metodologia que els historiadors defineixen com a poc ortodoxa, però els que som de poble, hem viscut al poble i hem tractat normalment amb gent del poble, hem pogut descobrir detalls de la vida i obra d'alguns conciutadans que no consten als papers. Damunt hem observat alguns xicotets detalls en determinats individus i famílies, que poden haver-nos proporcionat un sisè sentit per interpretar el que amaguen els textos d'alguns dels mencionats documents.

Una primera lectura ens fa veure l'abundant relació epistolar que hi havia durant la guerra entre el Consell Municipal i els caporals militars del front. Els motius són diversos: soldats de permís que no tornen; el comissari polític que demana informes d’algun soldat; l'alcalde que demana informes d'un soldat, a petició de la mare que no sap res del seu fill, etc.

Quan un soldat moria en acció de guerra, el comandant del batalló emetia un certificat de defunció i el lloc on havia estat soterrat. Això era indispensable perquè els pares o la viuda sol·licitara la corresponent pensió. Altres voltes, els caporals del front, davant d'una petició d'informes d'un soldat no podien dir que estava mort perquè no ho sabien, però sabien que havia desaparegut en una batalla o en el transcurs del trasllat a un altre lloc. En aquestos documents de desapareguts és on m'he adonat que podrien haver-hi concorregut diferents circumstàncies i cadascun dels oficis obri un interrogant diferent: haver caigut presoner; haver aprofitat l'ocasió de descontrol per desertar; etc.
 
  

En el cas d’un oficial comissari, Rafael Guillem Sanjuan, sabem per altres documents que hem fullejat que va desaparèixer en un enfrontament amb l'enemic per l’agost del 1938. Va caure presoner junt als altres soldats, oficials i suboficials on 33 oficials republicans foren afusellats allí mateix. Guillem era oficial però no van poder identificar-lo perquè anava sense distintius militars i sense jaqueta. Fou a finals de la tardor de 1938, després de mesos sense que la família tinguera cap notícia, quan va demanar informes. L'exèrcit contesta que havia desaparegut lluitant en un enfrontament. En aquest cas Guillem va recórrer diferents presons franquistes fins a 2.555 dies.
 
Destacar la faceta humana dels familiars quan, després de molt de temps sense saber res, els certificaven el traspàs o la desaparició dels seus volguts parents. Hi ha altres informes que solament consta estar desapareguts, dels quals no hem pogut comprovar que van caure presoners. A més, en alguns casos, després els hem conegut personalment de molt grans. Cal dir també ara i ací, que alguns dels protagonistes desapareguts van confessar desprès de més de quaranta anys, que en veure la causa de la guerra perduda donaren mitja volta i se n'anaren cap a casa. Altra cosa és que arribats al poble passat l'1 d'abril de 1939, pogueren –o no– passar els filtres que hi havia, i a més, si eren suficientment versemblants i persuasius els arguments que presentaren per demostrar la seva “innocència”.
 

Per acabar, dir que cap la possibilitat que el xiu-xiu d'aquelles converses de la primera època podrien ser –entre molts altres– el tema d'algun d'aquestos desapareguts i el diferent tractament que rebien. La veritat és que vaig estar molt de temps no entenent perquè les meves ties i ma mare parlaven tan baixet davant de mi a dins de casa perquè l'únic que podia sentir-les era jo. En fer-me adult vaig veure amb clara diafanitat que no es fiaven de la discreció d'un infant. Perquè aixa és un altra; van convertir el silenci conscientment en virtut, esborrant per seguretat la realitat del que havia passat. Em confirma açò la següent anècdota quan un dia vaig preguntar a ma mare que havia sigut d'aquelles lletres que hi havia en una granoteta que tenia a la part esquerra del pit; una granoteta que anaven traient-me de camals i mànegues conforme anava creixent. Sempre m'ho va negar dient-me. “Tu estàs somniant. Mai no hi ha hagut ahi cap lletra. No ho digues a ningú que es riuran de tu”. Però, aleshores 1939, ja coneixia algunes lletres i sé que eren AIT. CNT. Mai no m'ho va reconèixer ma mare i tampoc mai ho vaig dir a ningú. Ho vaig dir en ser ben adult i assabentar-me d'una festa que feren als col·legis l'1 de Maig de 1937 on vestiren els infants de proletari.

Avergonyir-se i amagar el passat, no és cosa bona. I més, si s'ha fet per por. Difícilment s'apaga un foc si està tapat de cendra.
 
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next