Fins fa pocs anys, solament el valencianisme cultural era capaç de convocar actes multitudinaris que omplien places de bous. Era gent que militava en diferents partits i que tenia un nexe en comú: la cultura valenciana i, especialment, la llengua. Sortosament, en l’actualitat, ha arribat al mateix poder de convocatòria el nacionalisme polític i la prova més evident és l’ocupació d’espais a diferents institucions com mai no s’havien fet. Tant de bo fórem capaços de compactar aquest nou moviment sense fissures al voltant d’allò que ens uneix per a donar-li solidesa i per a conduir el País València amb eficaç autogestió i fidelitat a les seves arrels administratives i culturals sense ingerències estranyes.
Sense cap dubte, caldrà reconèixer que aquesta situació comparablement optimista que gaudim ha tingut uns precedents que no han mancat dificultats que hem hagut de superar. El període de la Segona República, potser fou el més favorable que mai va haver-hi per a posar les bases per a redreçar històricament, culturalment i políticament la identitat pròpia dels valencians. Fou una etapa de llibertats com mai no s’havia donat durant les diferents administracions que havíem tingut en més de dos-cents llargs anys. Ni la jacobina Constitució de Cadis del 1812 ni les posteriors que hi van haver durant el segle XIX van abordar el problema d’orfandat que patírem desprès d’anul·lar-nos, com a botí de guerra, les lleis específiques valencianes. Algunes entitats republicanes, junt al valencianisme esmortit i resistent que mai no va morir, van trobar lloc en el règim republicà per a organitzar-se i crear institucions per a fer reviure el sentit identitari polític i cultural dels valencians. Tot i no haver-ho fet de manera totalment lliure, mai no havia tingut l’Estat tanta permissivitat com en aquell moment.
Dissortadament, no es va disposar de suficient temps ni d’adequades circumstàncies per culpa del Colp d’Estat Feixista del 1936. La llarga nit franquista no solament va ofegar aquells rebrots nacionals, a més, acabà fent-nos creure que el conreu de la cultura de Castella era l’única. L’aspecte polític territorial va estar definit pejorativament com
separatista, segons aquell dogma que
La Trinca cantava socarronament: “Espanya és indivisible/ ni es parteix com un pastís/ que ja ho deia sempre Franco/ i també Carrero Blanco, poc abans de pujar al cel”. Això va crear, en amples sectors valencians, de la manera més natural, una convicció d’ofrenar a Espanya les nostres pròpies glòries.
Cal dir que, a partir del 1978, l’anomenada transició no va ser capaç de posar-nos al nivell que ens va deixar la República. Després de més de tres-cents anys d’haver-nos annexionat a les lleis de Castella; d’haver-nos deixat fora d’ús les institucions forals valencianes; d’haver espanyolitzat, a les escoles, unes quantes generacions de valencians; ens va quedar una societat generalment d’indecisos i insegurs de les seves pròpies arrels. Ja ho deia Raimon: “Qui ens rescabalarà d’aquests anys de desinformació i desmemòria?”.
Durant el franquisme, era impensable qualsevol tipus de rescabalament, però tampoc ho feu, decididament, el règim sorgit del 1978. Sembla que no va fer els deures que havia d’haver fet en diferents camps, uns d’ells, el de la memòria històrica. Cada volta hi ha més gent que admet que amb l’amnistia de punt final del 1977, ens la van clavar moixa.
Entre altres coses, calia haver reconstruït i actualitzat les institucions que l’exèrcit de Franco i la seva dictadura va destruir. Bona part de la societat valenciana, que la dictadura va deixar insensibilitzada, potser també va ser còmplice d’haver menystingut el lloc que calia reprendre d’aquell frustrat valencianisme republicà.
Per acabar, deixaré constància en
LA VEU, com en el seu dia,
(10/04/2014), va fer Daniel Climent, de l’oportuna idea del Consell Provincial de Cultura, que va crear, el 1937,
l’Institut Valencià de Cultura. La importància d’aquesta institució ha quedat més que demostrada amb les sengles exposicions que les universitats d’Alacant i València feren els anys 2014 i 2015. Sembla que, darrerament, estan millor considerades i valorades les aportacions nacionalistes que diferents entitats polítiques i culturals feren durant la Segona República. És de veres que no eren unitàries, que hi havia diferents nivells i actituds del que era regional i nacional, cultural i polític, però era un debat obert que va ser interromput per delinqüents politics i militars. No em consta que, al tard franquisme i a la restaurada democràcia –desprès–, hi haguera un moviment ben definit per a reprendre el tema del nacionalisme polític i cultural valencià, que va quedar traumatitzat per la Guerra Civil. No seré jo qui diga que això fou un error, ho deixe per als entesos. Sí que dic que l’activitat reivindicativa política i cultural durant la República i la repressió franquista que hi hagué desprès, mereixia cabussar-se en el tema per a veure la seva incidència en la societat i si era convenient continuar on s’havia quedat.
Reconstruir el clima cultural i polític de la República és un deure comú de tots els valencians. Caldria netejar, tot d’una, la falsa imatge que encara queda en algun sector del que era la República i els republicans. No és de veres que foren analfabets, incults i endimoniats. Una ullada als personatges que encapçalaren aquelles institucions: artistes, intel·lectuals, científics, literats, polítics, etc., ens dona una idea del que haguera pogut ser i no fou. Comparem-ho, després, amb la mediocritat científica i cultural franquista.
