Dificultats en l’aparell de l’Església

Fa uns anys, en temps de Marcelino Olaechea, l’església valenciana va preparar una projecte-escola intensiu de fer capellans i segons testimonis, era la de més alt nivell intel·lectual de l’Estat espanyol. Encara hi havia algú que afegia que era una de les millors del món catòlic. No tinc perquè no fiar-me del que altres diuen perquè no tinc ni punyetera idea. El que m’atrevisc a dir és que aquell projecte va tindre un èxit aclaparador, almenys, quantitativament, si mirem el nombre de capellans que, cada promoció, eren distribuïts per tots els pobles de la diòcesi. En pocs anys, es va cobrir el dèficit que l’anticlericalisme de bona part del segle XIX i XX arrossegava.

Les despeses que van haver-hi en infraestructures i docents per a formar tal quantitat d’adolescents que, de colp, sortiren amb ferma vocació de capellà, possiblement consten en algun lloc. Potser hi hagen tesis doctorals que ho hagen estudiat, però no les conec. Si recorde que hi havia diumenges concrets on s’estimulava especialment la generositat dels parroquians per aportar en l’ofrena eucarística alguna cosa més sòlida que cèntims. És més, sembla que hi havia una espècie de competició entre els rectors en veure qui recaptava més diners pel referit projecte. No puc assegurar-ho, però podria haver sigut aquest un dels temes valorats per on els rectors foren promocionats a llocs més importants dins de l’aparell de l’església.

Després de tants anys que han passat, no sé si hi haurà algun rector, o exrector, d’aquell temps que podia estar penedit per haver usat algun xicotet raig de llum semiapocalíptic per a aconseguir exprimir el veïnat al màxim. Sobretot, perquè era un temps de racionament de queviures; de llargues jornades de treball; de salaris paternalistes més que justs; de pluralitat de treballs per a arribar la família al mínim necessari; etc. En una paraula, un temps de fam generalitzada.
Tornant al macroprojecte d’escola de capellans, supose que alguna de les possibles tesis doctorals haurà de mencionar les fonts totals de com es van finançar. Estic convençut que l’aportació dels parroquians a aquell projecte fou mínima i solament tenia intenció d’infondre al veïnat complicitat més que altra cosa. Tenint en compte la complicitat de l’Església en el règim de l’època, per allò del nacionalcatolicisme, seria més versemblant que fóra la caixa comuna de l’Estat el que va assumir gustosament les despeses. Potser aquells decrets d’ajuda a «regiones devastadas» tingueren alguna cosa a veure. Qui sap?

Per altra banda, també caldrà veure, en alguna d’aquelles tesis esmentades més amunt, per què hi ha pobles, uns més que altres, que s’han especialitzat catapultant bisbes. Ho dic per si tinguera açò alguna relació amb el projecte Olaechea. Particularment, sempre em va copsar la casuística d’un poble concret que estic pensant de la comarca de l’Horta Nord de València. No sé si fou per estar més prop de la factoria o per altres raons de casualitat. També caldria valorar ara, després de prou més de cinquanta anys, si aquell projecte ha beneficiat els interessos de l’Església.

La veritat és que el País Valencià ha exportat bisbes a tot l’Estat espanyol i, fins i tot, més enllà. No dic si és el primer o el segon exportador, que això seran dades d’aqueixes possibles i repetides tesis que caldrà consultar. Ho deixe en el fet que València ha estat un bon exportador de bisbes. A més, és un col·lectiu formats en aquell projecte-escola que, dia sí i altre també, solen encapçalar notícies als mitjans d’informació. No ixen als informatius de TV, precisament, per intentar colonitzar la seva identitat valencianista als seus diocesans. No; rés més lluny d’això. Cal dir, ara, que no tots són iguals, seria injust i mereixeria el qualificatiu de bocut si ho fera. La veritat és que n’hi ha de discrets que mai no han protagonitzat cap noticia relacionada en actituds dogmàtiques i fonamentalistes. Però, a altres sí que podríem dir-los bocuts.

Quan una empresa ha exportat tant de material elaborat en la seva factoria, tot i portar garantia de qualitat (i per això mateix), de vegades el destinatari retorna la mercaderia per un defecte de fabricació. Això que és tan normal en l’activitat industrial, de fet, també passa amn els bisbes. Un bon exemple és l’Antoni Cañizares, no el de l’ungüent, si no aquell que estava en la cúria romana, que potser no reunia les condicions adequades i el van retornar al remitent. Em sembla un bisbe fruit d’aquell projecte d’escola que l’Antoni Duato –el que denunciava els errors d’aquella formació de capellans, el que en algun temps fou bisbable– no s’ha privat a dir que Cañizares estaria millor callat. És una manera de dir-li bocut a l’estil fi com és Duato.

Cañizares ha sigut el primer marró valencià que han retornat al seu origen; però, podria ser que, per l’efecte dominó, en caigueren en cadena més. Ho dic perquè també n’han retornat un altre, Xavier Salinas, bisbe de Mallorca. Però, el cas del bisbe Salinas és un punt i apart si només és el que ha dit. L’haver-se enamorat d’una xicota no és un delicte i té tot el meu respecte i beneplàcit, és a dir, el meu vistiplau, i crec que també els de tots els que, com jo, estem fora de les llistes d’aquesta institució. A mi, em pareix que l’amor és un fet positiu inqüestionable, inclòs aquell relacionat directament amb la bragueta. Això ho sabem bé els que acceptàrem el moviment cultural de la Generació del 68 i ho vàrem assumir de debò. Ho dic sincerament i us demane disculpes per no repetir els eslògans d’aquells moments sobre el tema que tan bé quadrarien ací.

Potser alguns pensen que Xavier Salinas no quadra en aquell projecte d’escola de Marcelino Olaechea. Sí; del projecte d’aquell bisbe basc que va dir al general Franco que s’ho deixara tot lligat i ben lligat. Per cert, aquell bisbe a qui s’ha obert un procés de canonització; aquell que feia tan poca gràcia als fallers de València; aquell que estimulava els ludòpates a participar en la tómbola possiblement justificant que el projecte-escola era una causa justa; aquell que va intercedir en Franco perquè no afusellaren més republicans… Més?

Quantes coses ens queden per descobrir d’una època fosca i quina poca llum ens ha donat una transició cínicament alabada per presumptes foscos interessos.