Diari La Veu del País Valencià
PSOE: Indalecio Prieto o Largo Caballero
El socialisme amb la marca PSOE que va heretar Felipe González fou una part del partit fundat per Pablo Iglesias el segle XIX. L’altra part, la que liderava el valencià Rodolfo Llopis, aquell que en repetides voltes treia més vots que ningú en la seva circumscripció, va quedar finalment dissolta. Quan se sumen els anys que té el PSOE caldria fer la suma de totes les parts. El socialisme que liderava Felipe González a primeries dels anys 70 no comptava amb el suport de “barons”, ja que aleshores no hi havia. Però sí que ho va fer amb el suport imprescindible de Willy Brand. En la història d’un antic partit com el PSOE hi hagut, a través del temps, infinitat d’intrigues de les quals a penes se’n parla. Per exemple, aquella de Suresnes, que diuen que va ser molt grossa, quan es repartiren entre bascos i andalusos el pastís de la UGT i PSOE. Sembla que aquella fou una maniobra també traumàtica. Per cert, aquell maridatge del basc i andalús sembla que no va acabar massa bé.

Jo crec que, en els partits, les diferències de criteri són molt legítimes i saludables i no és la primera volta i –potser– tampoc l’última que arriba, la discrepància, als socialistes. Hi ha situacions històriques que semblen repetir-se. Allò més greu d’aquestes situacions és que quan es personalitzen qüestions més enllà de les ideològiques, les opinions poden arribar a partir-se en dos. Així i tot, les diferents situacions que s’han viscut al llard de la història, encara que en el seu moment pareixien molt greus, s’han oblidat i desprès ningú n’ha parlat. Solament cal que el sector més feble i vulnerable éess faça a un costat i llavors queda com una discussió casolana. Això no lleva que no sempre els que perden són els que no tenen la raó, ja que aquesta sol estar repartida entre uns i altres.

Al tardofranquisme pareix ser que el socialisme europeu movia els fils i en aquell moment fou el principal valedor de Felipe González. No puc afirmar-ho, però potser fora aquest organisme qui triava els líders de cada lloc. Així i tot, els clans i famílies dins del Partit Socialista, i d’altres anomenats també d’esquerra, han existit sempre i no és d’ara. Hi ha casos puntuals com els de Cocentaina que ho demostren i potser foren generalitzats a altres pobles. Vull dir que, encara que podia parèixer un cas local i anecdòtic, es veu que arribava a la cresta del partit.

Són molts els documents que ho confirmen. Desprès del triomf de Front Popular a les urnes va haver-hi una gran activitat política i sindical. Les UGT i CNT es disputaven el lideratge del moviment obrer i es multiplicaven els actes de propaganda d’uns i altres per la captació d’afiliats. Preparant un d’aquestos actes a Cocentaina, el PSOE i UGT demanen a la Comissió Executiva de Madrid la presencia de Margarita Nelker, aleshores diputada socialista al Congrés. En la petició afegien que si no podia anar la Nelker, ho fera un altre de la seva vàlua. La contestació de l’executiva va ser una mica ambigua tot dient que ho havien de demanar directament per ella. Això va caure molt malament als socialistes de Cocentaina, que contestaren molt estorats dient que això era “una birria” i preguntant que per què estava l’executiva si no eren capaços de fer aquesta gestió, “o es que en verdad no aceptáis a nadie que no piense como vosotros y por eso no queréis hablar con dicha compañera?”. Més avall, en la carta manuscrita de finals de juny de 1936, encara afig el secretari local José Figuerola: «¿Creeis compañeros que para esto nos hace falta esa ejecutiva?».

L’agrupació local va interpretar, segons els documents adjunts, que no volien que anara la Nelker perquè no era de la seva corda. S’endevina una certa incoherència o certa burocràcia per part de l’executiva perquè Cocentaina havia demanat que anara “la Nelker o algun altre membre de la seua vàlua”.

Un altra carta de l’agrupació socialista de Cocentaina amb data de l’estiu de 1936 (abans de l 18 de juliol) que també he recuperat de la Fundació Pablo Iglesias, es detecta aquesta mateixa divisió en el PSOE “en franca guerra hoy”. Una carta on es contesta a una circular que han rebut de l’executiva del partit i on pareix que el setmanari socialista Claridad emet unes opinions que als cocentainers no els agrada gens ni mica. Mal havia d’estar la cosa, i possiblement anava més enllà del que deia el setmanari “caballerista”, quan demanen la dimissió de l’executiva.

Sembla que eren molt clares les tensions internes dels socialistes en aquella època entre faccions o famílies que confirmen les diferencies ideològiques que hi havia a la cúpula del partit. Tensions que arribaven sens cap dubte a les agrupacions de base on les diferents faccions del mateix partit s’intercanviaven acusacions de burgesos. Cocentaina tenia aleshores 60 afiliats i també van arribar les diferencies. La prova més evident i no prou estudiada és la baralla que va haver-hi entre dos socialistes localment destacats i que, a l’eixida d‘una reunió del partit, es va resoldre a tirs de pistola. Lamentablement va resultar ferit de mort un dels dos. El Consell Municipal va fer constar el seu condol en una acta per la mort del camarada […] i acorda no cobrar a la viuda el nínxol “en atención a los merecimientos de este compañero”.

Són espectacles incongruents –com tants d’altres– que es repetixen sovint entre la classe política. A mi em sembla que la més incongruent i contradictòria de totes ha estat que dos terços de diputats no han sigut capaços de desplaçar a menys d’un terç del PP malgrat ser el partit més corrupte de la història i que tot el complet dels dos terços diuen rebutjar. Com al Xavi Castillo, a mi tampoc no m’ixen els comptes.

Eixe és el nivell que patim de la classe política gens mereixedora de l’electorat que una volta darrere d’altra acudeix fidelment a les urnes.

Comparteix

Icona de pantalla completa