Jo crec que, en els partits, les diferències de criteri són molt legítimes i saludables i no és la primera volta i –potser– tampoc l’última que arriba, la discrepància, als socialistes. Hi ha situacions històriques que semblen repetir-se. Allò més greu d’aquestes situacions és que quan es personalitzen qüestions més enllà de les ideològiques, les opinions poden arribar a partir-se en dos. Així i tot, les diferents situacions que s’han viscut al llard de la història, encara que en el seu moment pareixien molt greus, s’han oblidat i desprès ningú n’ha parlat. Solament cal que el sector més feble i vulnerable éess faça a un costat i llavors queda com una discussió casolana. Això no lleva que no sempre els que perden són els que no tenen la raó, ja que aquesta sol estar repartida entre uns i altres.
Són molts els documents que ho confirmen. Desprès del triomf de Front Popular a les urnes va haver-hi una gran activitat política i sindical. Les UGT i CNT es disputaven el lideratge del moviment obrer i es multiplicaven els actes de propaganda d’uns i altres per la captació d’afiliats. Preparant un d’aquestos actes a Cocentaina, el PSOE i UGT demanen a la Comissió Executiva de Madrid la presencia de Margarita Nelker, aleshores diputada socialista al Congrés. En la petició afegien que si no podia anar la Nelker, ho fera un altre de la seva vàlua. La contestació de l’executiva va ser una mica ambigua tot dient que ho havien de demanar directament per ella. Això va caure molt malament als socialistes de Cocentaina, que contestaren molt estorats dient que això era “una birria” i preguntant que per què estava l’executiva si no eren capaços de fer aquesta gestió, “o es que en verdad no aceptáis a nadie que no piense como vosotros y por eso no queréis hablar con dicha compañera?”. Més avall, en la carta manuscrita de finals de juny de 1936, encara afig el secretari local José Figuerola: «¿Creeis compañeros que para esto nos hace falta esa ejecutiva?».
Un altra carta de l’agrupació socialista de Cocentaina amb data de l’estiu de 1936 (abans de l 18 de juliol) que també he recuperat de la Fundació Pablo Iglesias, es detecta aquesta mateixa divisió en el PSOE “en franca guerra hoy”. Una carta on es contesta a una circular que han rebut de l’executiva del partit i on pareix que el setmanari socialista Claridad emet unes opinions que als cocentainers no els agrada gens ni mica. Mal havia d’estar la cosa, i possiblement anava més enllà del que deia el setmanari “caballerista”, quan demanen la dimissió de l’executiva.
Són espectacles incongruents –com tants d’altres– que es repetixen sovint entre la classe política. A mi em sembla que la més incongruent i contradictòria de totes ha estat que dos terços de diputats no han sigut capaços de desplaçar a menys d’un terç del PP malgrat ser el partit més corrupte de la història i que tot el complet dels dos terços diuen rebutjar. Com al Xavi Castillo, a mi tampoc no m’ixen els comptes.
Eixe és el nivell que patim de la classe política gens mereixedora de l’electorat que una volta darrere d’altra acudeix fidelment a les urnes.
