Em sembla que cal sentir-nos orgullosos de moltes coses que són nostres i per això mateix hauríem d’estimar-les. Així i tot, hui vull destacar un cas històric que ha d’omplir-nos de satisfacció per ser el primer País de tot l’Estat espanyol que va gaudir d’una premsa escrita en una llengua no castellana. Una premsa que va ser capdavantera per ser escrita en valencià. Deixe per als erudits si El Mole s’ha de considerar promotor de la Renaixença valenciana o no, però el que sí sembla evident és que, en el seu moment, va jugar un important paper periodístic de caràcter liberal i d’entreteniment sorneguer a mida del poble valencià. A més, va obrir camí a molts altres que vingueren desprès.
Em sembla que és hora de retre homenatge, si encara no s’ha fet, al periòdic El Mole, que fou fundat el febrer de 1837, totalment en el valencià de l’època, encara que hi havia algun escrit o paràgraf, molt pocs, en castellà. En aquella època, no hi havia normativa ortogràfica del valencià i potser tampoc importava massa al seu autor. El títol El Mole, amb tota seguretat, seria pronunciat amb la o oberta perquè significava el mot valencià, el motle, que podria ser alguna cosa així com el patró. Cal dir que el segon periòdic de l’Estat en una llengua no castellana va aparèixer a Barcelona mitja dotzena d’anys desprès, el 1843, i duia per títol Lo Verdader Català.
El setmanari El Mole fou una iniciativa de Josep Maria Bonilla i Martínez (1808-1880) conegut també pel pseudònim “Napicol”. Fou un agut pamfletista, polític i poeta popular, a més d’un reconegut i destacat liberal com bé queda demostrat a través de la línea editorial del capdavanter periòdic. Aquest periòdic va estar al carrer de 1837 a 1870, tot i que amb llargues absències per haver estat prohibit, perseguit i reprimit per règims absolutistes. En realitat sols va estar publicant-s’hi durant nou anys, i no complets. En la presentació del periòdic deien literalment que feien (sic): “profesió de fe que es constitusió, llibertat, independencia de pensar, sinse partit algú, ni viu ni mort…”. Tenia un caràcter especialment satíric, desguitarrat i era un prodigi de vivacitat i burla, per la qual cosa va haver de suportar persecucions i censures, suspensions i denúncies, de governs i de l’Església catòlica. Era d’ideologia liberal capdavantera. La història ens demostra a tothora que els governs conservadors, que a alguns els fan tanta gràcia, sempre que han tingut l’hegemonia del poder polític, han retallat llibertats. Mai no entendré per què part de la societat accepta governs que retallen llibertats. El Mole era molt acceptat per la societat més vulnerable d’aleshores, i el 1840 tenia la respectable quantitat de tres mil subscriptors.
Segons diu Racó Català, Manuel Sanchis Guarner va reconèixer la seva línia patriòtica i nacional d’El Mole, però no el va enquadrar dins la premsa de la Renaixença perquè el principal objectiu del periòdic no era l’estètica literària sinó la seva pròpia línia política.
Durant els anys que El Mole va estar sortint al carrer amb una periodicitat molt desigual, van haver-hi cinc èpoques diferents amb xicotetes varietats poc significatives. Vull destacar la segona etapa, pels anys quaranta, quan, potser per tal d’evadir la censura, cada exemplar eixia al carrer amb un nom diferent: El Verderol, El Colomí, El Trull, etc., encara que la línia editorial era la mateixa. Col·laboraven en el periòdic, a part del director, Pascual Pérez Rodríguez i Josep Bernat i Baldoví, tot i que signaven sempre amb pseudònims.
Per finalitzar, permeteu-me contextualitzar l’època amb alguns dels més importants esdeveniments polítics i socials, encara que siga de manera esquemàtica. En el moment d’aparèixer El Mole, febrer de l’any 1837, estava vigent al País Valencià des de 1833 l’estructura política i administrativa de tres províncies. Anteriorment, durant el trienni liberal (1820-1823), van haver-hi quatre províncies, una d’elles Xàtiva, que en ser restaurat l’absolutisme va ser desestimada.
També esdevingueren les primeres lleis de desamortització. Finalment, encara va conèixer la revolució coneguda com la Gloriosa, que va iniciar el sexenni democràtic (1868-1874). Fou precisament en aquesta època, 1870, quan El Mole va desaparèixer definitivament. Encara havia de ser nombrat rei d’Espanya, tot i que per poc de temps, Amadeu I de Savoia i proclamar-se la República el febrer de 1873. El mateix any, en arribar l’estiu, esclataria la revolució del petroli a Alcoi.
Em va fer molt de goig descobrir la iniciativa valencianista d’aquell periòdic que era per a mi desconeguda. Precisament ara que no són suficientment valorats els prodigis valencianistes tenim a les hemeroteques un periòdic que ens va obrir camí i ens ha quedat de testimoni. Els estudiosos poden escorcollar aquesta col·lecció a la Biblioteca Valenciana Digital (bivaldi.gva.es).
