Tanmateix, les mateixes forces polítiques que ara formen l’oposició, com si s’hagueren posat d’acord, han criticat durament tots plegats el nou govern de Rajoy qualificant-lo de continuista. És a dir, més del mateix. Però, què és el que esperàveu? Ni els polítics que presumeixen d’experts per tindre quasi cent quaranta anys d’experiència ni les joves forces amb noves idees que van emergir del popular moviment 15M, han tingut la suficient traça per dur a terme el que van dir les urnes: arraconar el partit corrupte conservador i encetar una nova etapa social i política on la classe mitjana i popular poguera recuperar la confiança perduda en la política i els polítics. Hi havia motius molt clars i molt greus per fer-ho, però no ho van fer faltant al manament de les urnes i donant-se les culpes els uns als altres. Ara, tots pretenen fer una ferma i dura oposició, que ni ells mateix s’ho creuen, perquè han quedat tan debilitats que no faran moltes més coses que fer discursos més o menys “brillants”. A més a més, si no han sigut capaços d’unir-se per governar, qui garanteix que faran una oposició ferma i seriosa? Per recuperar l’ocasió que han tingut i que han rebutjat per una suposada incompatibilitat difícil de justificar, haurà de passar molt de temps.
És de veres que l’idealista partit emergent, no té un aparell fort i ben estructurat, a més, han patit uns mitjans d’informació més hostils, tampoc han demostrat una mínima estratègia política que tot plegat –junt als propis errors– no han pogut fer moltes més coses. Per altra banda, el partit socialista amb el seu dur aparell i anys de volada, no ha demostrat el nivell que diuen tindre i no han sabut neutralitzar el poder fàctic de les seues pròpies files. Un poder fàctic que desmereix greument el passat històric que ostenten. El missatge de les urnes, malgrat el resultat de les segones eleccions, era diàfan: desbancar el partit més corrupte del règim de 1978.
No fent el que havien d’haver fet, ens han abandonat a Rajoy i el seu nou govern que no farà més que continuar espatllant el sentit democràtic de la política, en benefici de la flor innata de la societat. Ho farà com ho ha fet, sense enfrontar-se a la realitat, amb paraules populistes buides de contingut i posant-se al servei dels grups financers i la política de Brussel·les. A més, hem de suportar les crítiques d’una oposició que sonen a falsedat i que mai podran justificar el seu permissiu comportament, amb el qual deixaren que Rajoy continuara governant.
No és de veres el que ens deien la majoria de mitjans d’informació i polítics que solament hi havia dues alternatives: Rajoy o terceres eleccions. Aquesta actitud ha sigut un greu atac a la intel·ligència dels ciutadans. Han intentat tractar-nos de subnormals per amagar la seua incapacitat. La majoria de ciutadans sap que hi havia un altra alternativa: formar un govern entre totes aquelles formacions que no volien que continuara el PP. O no era de veres allò que deien? Tampoc no és de veres que el PP va guanyar les eleccions. El PSOE i Podem solament van superar els conservadors amb més d’un milió de vots. I si parlem d’escons, el PP en va traure 137 i les dues formacions «d’esquerra» 156. Amb un poquet de trellat i categoria política, aquestes dues formacions guanyadores haurien d’haver sigut els autèntics protagonistes de negociar una alternativa.
A més, la mencionada línia roja del dret a decidir que deien no poder traspassar, no ha sigut més que un atac i falta de respecte a la democràcia. El suposat impediment de la línia roja de trencar Espanya no era més que una excusa. El problema és que no hi ha un convenciment democràtic clar i net. Negar el dret a decidir no vol dir per a res independència. Això vindria després i caldria abordar-ho democràticament sense que fóra necessàriament un trauma. No sé a què tenen por. El principi democràtic més elemental és donar l’opció perquè parlen els pobles; recordeu l’eslògan d’Adolfo Suarez que no era gens sospitós de separatista: «Habla pueblo, habla…».
De qualsevol manera, la llibertat de fer un comentari crític no vol dir, de cap de les maneres, baixar la guàrdia i entrar en depressió per causa del Govern espanyol. Em sembla que el nostre vertader interès en aquest tema és el que guarda relació al País Valencià. Ara més que mai, hem d’estar a l’aguait del Govern de la Generalitat i ser extremadament crítics. Però sobretot, estar disposats a ocupar el carrer per tal d’exigir allò que els polítics no han sigut capaços de fer. Els iaioflautes, els estudiants, els sindicats i tots els sectors de la societat valenciana han de prendre una actitud combativa. No poden conformar-se únicament amb el vot que, com hem vist, de vegades no aprofita de res.
