El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana se celebrà a Barcelona des del 13 fins el 18 d’octubre de 1906 a iniciativa del mallorquí d’Antoni M. Alcover (1862-1932), qui des de 1901 treballava en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear.
El Congrés va comptar amb la presència d’un gran nombre de romanistes europeus com A. Morel-Fatio, de la Universitat de Paris, Amadeu Pagès, professor del Liceu de La Rochelle, J. Calmete, professor de la facultat de Dijon, Anicet R. Gonçalves Viana, de la Universitat de Lisboa, Pere E. Guarnerio, catedràtic de la Universitat de Pavia-Milan, M. Menéndez y Pelayo, director de la Biblioteca Nacional i Bernat Schädel, professor a la Universitat de Halle (Alemanya), que contribuïren a atorgar-li una significativa vàlua científica i una notable projecció internacional. Per la part catalana i mallorquina cal destacar la participació de Pompeu Fabra i d’Antoni M. Alcover. Pel que fa a la participació valenciana, aquesta va ser ben escassa; únicament Lluís Fullana i Mira va presentar un treball titulat “Ullada general sobre la morfologia catalana”, tot i que el catedràtic de filologia de la Universitat de Madrid, Ramón Menéndez Pidal en presentà una altre “Sobre los límites del valenciano”, on revisava els esdeveniments històrics i la bibliografia existent sobre el tema.
A més d’aquesta participació científica, el Congrés tingué un gran èxit per la impressionant participació popular, amb més de 3000 inscrits d’arreu dels territoris catalanoparlants, la qual cosa creà un clima social favorable de cara a posteriors iniciatives en favor de la llengua, entre elles, el procés de codificació ortogràfica, gramatical i lèxica dut a terme per estudiosos que havien col·laborat en aquest Congrés, i que marcà una fita a Catalunya el 1913 amb l’aprovació de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans.
La presència valenciana fou, gairebé, testimonial. De fet, la majoria dels valencians acudiren al Congrés per les relacions de col·laboració que mantenien amb mossén Alcover en l’obra del Diccionari. Com diu Antoni Ferrando eren “un grup de ratpenatistes i clergues seduïts pel carisma d’Alcover, entre els quals figuren algunes de les personalitats més destacades de la vida cultural valenciana de principis de segle”. Cal destacar, especialment, la presència de Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença valenciana i president honorari de Lo Rat Penat, i de Faustí Barberà, president de la renovadora associació València Nova. Els altres valencians participants al Congrés van ser Lluís Fullana i Mira, natural de Benimarfull i provincial dels franciscans de València; Francesc Carreres i Llinyana, natural de Moixent i rector del Seminari Pontifici de València, i el seu germà Lleonard, mestre d’Aielo de Malferit; Roc Chabàs i Llorenç, natural de Dénia, canonge i arxiver de la Seu de València; Joaquim F. Garcia Girona, natural de Benassal, rector del seminari de Saragossa; Josep M. Giménez i Fayos, natural de València; Vicent Mancho, catedràtic de la Universitat de València; Ferran Gómez i Miranda, de València, Remigi Vicedo i Sanfelipe, d’Alcoi i Bartomeu Arbona, rector del convent de Sant Domènec d’Oriola, tots ells col·laboradors de mossèn Alcover en la confecció del Diccionari. Dels assistents valencians, Faustí Barberà, Lluís Fullana, Teodor Llorente i Vicent Mancho eren congressistes honoraris, i la resta efectius. Lo Rat Penat també ostentava el títol de congressista honorari, i la societat València Nova figurava com entitat adherida. Les dues associacions també va participar aportant llibres per a l’exposició bibliogràfica d’obres en llengua catalana realitzada els dies del Congrés.
La celebració del Congrés no va despertar grans entusiasmes a València. La majoria dels diaris van informar de l’esdeveniment però sense ressaltar excessivament la notícia, i fixant-se, sobretot, en el protagonisme que va tenir Teodor Llorente. El Mercantil Valenciano informava el dia 15 d’octubre que “en el Congreso de la lengua catalana, los representantes del Rat Penat de Valencia han tenido entusiasta acogida, especialmente don Teodoro Llorente”. Aquest ostentava una de les presidències honoraries del Congrés, juntament amb personalitats de reconegut prestigi internacional com Frederic Mistral, Marcelino Menéndez y Pelayo, Artur Farinelli, Alfred Morel Fatio, Anicet Gonçalvez Vianna, Bernhard Schädel o Torres i Bages. Llorente assistirà a les sessions de diverses seccions, entre elles la Filològica, i en tot moment era objecte de grans atencions dels responsables de cadascuna d’elles, però únicament va poder intervenir el primer dia ja que el seu estat de salut i la sordesa que patia li van impedir dur a terme altres activitats.
A la taula presidencial de la sessió de Clausura estaven asseguts els valencians Teodor Llorente, Vicent Mancho i Lluís Fullana. Llorente havia d’intervenir amb la lectura d’un poema compost per a l’acte i dedicat als congressistes, però, segurament, l’emoció del moment impedí la seua intervenció que va anar a càrrec del vicepresident de l’Associació de Lectura Catalana:
“Germans de la gloriosa Catalunya, / els de l’Illa daurada y Rosselló, / els d’Alguer, que separa’l mar y allunya, / però l’oblit de vostre origen, no, / pera recort d’aquest venturós dia / -per la partida solament amarch- / València una abraçada vos envia, / arborant com penó de germania / la llengua d’Ausies March”.
En definitiva, la participació valenciana en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana estarà marcada, talment com la literatura en valencià del moment, per la figura omnipresent de Llorente que no únicament era venerat a València sinó també a Catalunya, sobretot, pels sectors més conservadors de la societat, majoritaris en la participació en el Congrés. Aquest, com féu al llarg de tota la seua vida, defensava la unitat lingüística dels territoris catalanoparlants i s’esforçava per mantenir unes fermes relacions amb els escriptors de Catalunya i Mallorca. Per contra, el sector més dinàmic del valencianisme, representat per la societat València Nova i el seu president, Faustí Barberà, va restar al marge de les activitats del Congrés, assistint com a mers espectadors d’una festa feta a mida del catalanisme conservador que tenia la necessitat d’utilitzar la llengua com un element significatiu en el seu projecte de construcció nacional.
La participació de Lluís Fullana i Mira
Lluís Fullana va assistir al Congrés per invitació expressa de mossén Alcover i de la Comissió organitzadora que, fins i tot, li va pagar totes les despeses, tal i com li comunicaven uns dies abans: “corrent a càrrec de la caixa del Congrés els gastos de viatje i remunerantli ab una dieta de 25 pessetes tots els dies que durin els actes oficials”. Fullana fou l’únic valencià que va presentar una comunicació al Congrés, Ullada general sobre la morfologia catalana. Aquest serà el primer estudi fet sobre el català per un autor valencià amb uns plantejaments científics. Mossén Alcover afirmava al Bolletí del Diccionari “que el treball de Fullana és notabilíssim y és un dels que faran fructífera l’obra del Congrés.”
Però, tot i la il·lusió amb què elaborà aquest estudi, els resultats no van ser els desitjats, i per aquest motiu va rebre una dura crítica per part de Bernhard Schädel que considerava que aportava ben poc a l’estudi de la llengua. Posteriorment el treball fou publicat a Barcelona el 1908 amb el títol de Ullada general sobre la morfologia catalana, i el mateix any també aparegué a València amb el títol Ullada general sobre la morfologia valenciana. Fullana justifica l’alteració del títol perquè en el Congrés es decidí “donar, a fi d’entendres millor, una sola denominació a les llengües parlades en estes quatre regions”, cosa que Fullana acceptà sense cap problema.
Siga com siga, el ben cert és que el pare Fullana va tornar del Congrés realitzat a Barcelona ben satisfet, tant per l’ambient que va trobar com pels treballs filològics presentats en les diverses ponències i comunicacions. “Mes impresions del Congrés son gratíssimes, de bona veritat”, li farà saber a mossèn Alcover unes dies després, donat que havia aconseguit acomplir el seu objectiu que no era altre que “aprofitarme dels estudis presentats per la colla d’illustres amadors de la nostra comuna llengua”.
Article publicat a Levante-EMV (13-10-2006):
