Homenatge a Teodor Llorente

El 14 de novembre de 1909 Teodor Llorente rebé un dels majors homenatges que la societat valenciana ha retut a un dels seus escriptors. L’acte principal tingué lloc a l’estadi de l’Exposició Regional, amb una gran assistència de públic, al volant de 140.000 persones, i una nodrida representació d’entitats oficials i de societats culturals valencianes i catalanes, especialment, i culminà amb l’oferiment d’una corona de llorer i el nomenament com a «Poeta de Valencia».

Segurament perquè aquest fou el darrer i més significatiu homenatge a Llorente, cinquanta anys després, el suplement cultural Valencia del periòdic Levante, dedicà un número especial de huit pàgines commemoratiu d’aquesta efemèride, coordinat per Francesc Soriano i Bueso, administrador dels diaris del Movimiento, i que comptà amb la participació de destacats col·laboradors del món cultural i literari valencià.

El suplement s’inicia, a tall de pòrtic, amb un article de Manuel González Martí, «La coronación del poeta», que descriu els fets més significatius d’aquell dia amb la reproducció de la coneguda fotografia del vell patriarca assegut en una cadira engalanada amb flors. Seguidament, els diversos articulistes analitzen diversos aspectes de la vida i obra de Teodor Llorente.

A «Llorente, polifacético», Francesc Almela i Vives fa un recorregut per les diverses facetes de la seua personalitat; com a poeta, com a traductor de poetes europeus al castellà, com a periodista i director de diverses publicacions, com a historiador, com a polític i, fins i tot, excursionista, una altra de les seues passions.

Francesc Alcayde reflexiona sobre «Llorente, ¿poeta regional o universal?», i opina que amb la seua poesia penetra en l’ànima valenciana, un aspecte de la realitat humana que converteix la seua obra en universal.

De «Llorente, traductor» s’ocupa Manuel Sanchis Guarner, que mostra com els renaixentistes no es tancaven en l’enyorança del passat sinó que s’obrien als corrents literaris europeus. De fet, Llorente és un exemple d’aquest «espíritu altamente europeo», com bé ho demostren les múltiples traduccions de poetes europeus que publicà.

Lluís Guarner s’ocupa de recordar la profunda amistat entre «Llorente y Querol», una relació nascuda en l’època universitària i que s’allargà durant tota la vida.

«Llorente y Mistral» és l’article preparat per Joan Fuster, on analitza les relacions entre els dos prohoms renaixentistes, però sobretot incideix en presentar-los com uns personatges que compartien ideologia, catòlica, conservadora i regionalista, i per tant, models a excloure de les tendències actuals de la literatura catalana, una posició discutida actualment per diversos estudiosos.

A més d’aquests articles assenyalats, encara se’n publiquen altres com «Llorente y la poesia llorentina» d’Enric Duran i Tortajada, «Estampa de Teodoro Llorente», per José Luis Aguirre, «Llorente y el resurgimiento de la lengua venácula», per J. L. León Roca, «Dol de Llorente per la mort de Venceslau Querol», per Josep Maria Casacuberta, «Llorente y la pasión por la poesía», per Josep Iborra Martínez, «Un nombre en un azulejo: el poeta Llorente», per El paseante i «La “endressa” a Aguiló», per Ángel Lacalle.

Finalment, el suplement acaba amb la col·laboració de M. Angeles Arazo, «Dimensión humana de Teodoro Llorente», que ens presenta un personatge casolà, familiar, preocupat per l’esdevenir dels fills i els néts, als quals s’encarrega de transmetre una profunda estima per la seua terra.

A més a més, tots aquests articles van acompanyats d’abundants fotografies de l’homenatjat, de reproduccions de dibuixos de retrats i de dues poesies, «Cançoneta amorosa» i «Vora el barranc dels Algadins».

Com hem pogut observar, aquest número extraordinari del suplement Valencia s’encarrega de revisar i analitzar els aspectes més significatius del patriarca de la Renaixença valenciana de la mà dels millors especialistes del moment, amb l’objectiu d’apropar-lo al públic lector quan feia quasi cinquanta anys de la seua desaparició.