Nicolau Primitiu torna a Sueca amb motiu de la presentació de l’Epistolari(1925-1968). Nicolau Primitiu Gómez-Serrano-Emili Gómez Nadal, editat per la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu.
L’acte tindrà lloc el proper 5 de febrer, a la Biblioteca Pública de Sueca, i comptarà amb la intervenció de Carme Gómez-Senent Martínez, néta de Nicolau Primitiu, Francesc Pérez Moragón, investigador i autor del pròleg, i l’autor del llibre, Josep Daniel Climent.
Nicolau Primitiu nasqué el 10 de setembre de 1877 a Sueca (la Ribera Baixa) i morí l’11 de novembre de 1971, als noranta-quatre anys, a València, ciutat on visqué des que en tenia set.
Nicolau Primitiu era fill de Francesca de Paula Serrano Marí, tia del compositor musical Josep Serrano Simeón, i de Doménec Gómez Granería, mestre de molins, una de les moltes especialitats que en aquell temps hi havia dins del món laboral dels fusters. Tingué tres germans quan encara vivien a Sueca: Doménec-Antoni, Francesc de Paula i Anneta, però tots tres moriren abans del 1884. Ja vivint a València nasqué, el 1889, Eliseu, i el 1892 Francesc de Paula –Paco–, així com altres dos germans més, Doménec i Desemparats, que també moriren; el 1894 desaparegué la seua mare, la qual cosa suposà un fort tall afectiu en la seua vida. Anys després, el seu pare tornà a casar-se amb Vicenta Nadal Alberola, i el 1907 nasqué un nou germà, Emili Gómez Nadal.
La Sueca on nasqué Nicolau Primitiu era una ciutat eminentment agrícola, centrada principalment en la producció arrossera, activitat estretament lligada a la professió del seu avi, del seu pare i d’ell mateix: la fabricació de molins d’arròs i de qualsevol tipus de maquinària, ocupació que el portarà d’una empresa-taller de set operaris que tenia el seu pare a una fàbrica de dos-cents cinquanta treballadors.
Reproduïm un fragment del Dietari 1936 de Nicolau Primitiu Gómez on fa referència als motius pels quals la seua família va haver d’abandonar Sueca per anar a viure a València:
«Estant xicon, ma mare me contava el motiu de vindre’ns a València.
El meu avi era fuster a Sueca: Doménec Gómez Tortajada (cognoms ben castellans); era fuster i pel seu treball havia fet alguns dinerets. El meu pare, quan es va casar, continuà la fusteria del seu i vivia com un bon menestral de la classe mitjana: fuster de pla, que es dia als qui feen portes i finestres, encara que també era un poc aladrer, car fea forcats.
Poc després de casar-se ab ma mare i tindre’m a mi de molts poc anys, va adquirir una malaltia que nengun metge li va encertar, pel què es va allargar i agreujar, acabant poc a poc en lo que tenia i enclòs les ferramentes del taller de fusteria. I quan ja no li romania res, ni a ma mare camisa (així m’heu dia), va donar la casualitat que un metge novell que·l va veure, aconsellat per un amic –metge paisà, Baldoví, àlias Pisca–, li digué que el que tenia era un pòlip que havia que operar seguidament, lo qual féu, tornant bo, ipso facto, a Sueca, causant la alegria que és de suposar quan ja tots creien no hi haure remei.
A conseqüència d’allò va romandre sens mitjans de vida i sens fusteria.
Un oncle meu, cosín germà de ma mare –Bernat Lledó Marí (ma mare era Francesca de Paula-Quica-Paula-Serrano Marí)–, era mestre de molins i tenia gran fama. Aquí es va posar a treballar mon pare.
A casa de mon oncle arribà a estar l’encarregat. Treballaven sense límits de sol a sol, i quan hi havia molta pressa es velava sens alta retribució: més que dues pessetes els oficials i deu o dotze quinsets l’encarregat. Jornals de fam, encara per a d’aquella època.
Aquell abús en diners i hores de treball i tracte, especialment les hores de treball, féu que un bon dia els obrers fusters de Sueca acordaren fer unes demandes; demandes que no recorde, però em pareix que eren dotze o catorze hores per a la jornada d’estiu, i deu o dotze per a la d’hivern. I no recorde de més, ni fixament de la jornada demanada; no recorde més que de que es demanava la limitació i fixació de la jornada, que fins ad aquell moment era pràcticament il·limitada i posada a la voluntat dels patrons, que quan no·n donaven bon troç els tractaven, més o menys descaradament, de cans malfaeners.
Els mestres es burlaren de les demandes i els obrers, aixafats per la desconsideració, anaren a la vaga.
—Deixeu-los! —digueren els mestres—. La fam els farà tornar.
Hi hagueren alguns intents de manifestació ab desfogament de clams i cridòries, i algú dels covards patrons denuncià el fet com a intent facciós, i el jefe político o governador ordenà tancar-los.
Ací foren els planys de les famílies esporuguides i la desbandada, i a conseqüència d’allò, pergueren la vaga els obrers i tingueren humilment que pregar el retorn.
Ma mare i mon pare, més per ma mare que altra cosa, no volgueren doblar-se i se’n vingueren a València».
El 30 de desembre de 1963 l’Ajuntament de Sueca, a proposta de Fermí Cortés, va dedicar un carrer a Nicolau Primitiu. Poc després, el 24 de gener de 1964, l’il·lustre bibliòfil escrivia a l’alcalde de Sueca per donar-li les gràcies i li confessa que «m’he emocionat, perquè continue sent tan suecà com quan vaig eixir de Sueca al set anys i ja vaig cap als 87».
Prova d’això és que Nicolau Primitiu sempre recordà els seus orígens; tant és així que nombrosos articles i estudis els signà amb el pseudònim Nicolau de Sueca.
Emili Gómez Nada
