Gaudeix de nou d’uns dels articles de Josep Daniel Climent, publicat el passat 09/12/2015 en La Veu.
En la dècada de 1960 Enric Valor va decidir recopilar els materials dels cursos de llengua apareguts en el diari Jornada i publicar-los en forma de llibre. Primer aparegué el Curso de lengua valenciana (1966), que tenia el seu origen en les fitxes de la «Gramàtica elemental per a valencians», i posteriorment va publicar el llibre Millorem el llenguatge (1971), basat en les «Lecciones de valenciano. Parlem bé».
Millorem el llenguatge fou publicat el 1971 per Gorg, editorial que des de juny del 1969 publicava la revista del mateix nom, i que dirigia Joan Josep Senent i Anaya, amb la col·laboració d’Enric Valor. Fou des de la redacció de Gorg que nasqué la idea de publicar aquestes obres que comptaven amb el finançament de Senent, que durant aquells anys va actuar com un veritable mecenes.
Posteriorment, el 1979 aparegué la segona edició, en 2 volums, en la Sèrie Papers Bàsics de Tres i Quatre, que el tornà a editar en un sol volum el 1999.
Pel que fa al contingut, el mateix Valor va assenyalar en diverses ocasions que aquesta obra tenia els orígens en les 175 lliçons publicades en Jornada amb el títol «Parlem bé», que va ordenar, reestructurar i, en molts casos, ampliar durant els mesos que estigué tancat a la presó Model, on gràcies a la bona disposició del director, que li permeté fins i tot donar classes de valencià a altres presos nacionalistes, pogué treballar de valent per enllestir no únicament aquests materials gramaticals sinó també més de la meitat de les rondalles que després popularitzà.
Millorem el llenguatge no és una gramàtica ni un vocabulari, almenys amb les característiques que presenten habitualment. Això és així per l’origen de les lliçons del llibre que tenien la finalitat de respondre a determinades qüestions que l’autor considerava que calia aclarir al públic que s’enfrontava a la tasca d’escriure en valencià. Valor pretenia donar més informació, més detallada i completa que la que proporcionaven les gramàtiques convencionals, amb la idea d’evitar algunes de les eternes discussions sobre qüestions lingüístiques que ja sovintejaven massa durant aquells anys. Aquesta configuració de l’obra, que prenia com a model les Converses filològiques de Pompeu Fabra, li donaven, segons Josep Giner, un encant i una utilitat especial, «fora de la fredor d’una gramàtica rutinària d’escola, té la gràcia i la frescor d’uns temes tractats amb més diversitat, i sovint amb detall, sense abandonar el rigor tècnic».
Josep Giner és l’autor del pròleg a la primera edició de l’obra, en el qual s’ocupava, d’una banda, de glossar la figura i l’«autoritat» d’Enric Valor, i d’una altra, d’assenyalar les qualitats de l’obra en qüestió. Així afirmava que Valor posseeix «una llengua pura i neta entranyablement rica i sucosa», tant és així que, fent referència als seus orígens de la Foia de Castalla, arriba a dir que la seua llengua és «mamada de la riquesa natural de l’agre del terrer i de la bona tradició oral ben apresa i conservada», però, a més, el gramàtic castallut té «ofici, art, estil, vocabulari aprés d’estudi i conreu literari». Per tot açò, Giner considerarà que Enric Valor:
És l’escriptor valencià que posseeix naturalment més «llengua» viva nadiua, usual, popular, instintivament ben usada, natural, espontània, i per altra part és vigorós, curós, purista, culte com un bon escriptor d’ofici. És per això que Enric Valor i Vives és una autoritat valenciana en qüestions d’ús de la nostra llengua escrita, culta i popular. Perquè no solament és un gramàtic de profunda coneixença de totes les qüestions de la nostra llengua i dels problemes que s’hi plantegen en cada qüestió debatuda, amb mires elevades i unitàries de l’idioma; no solament és un excel·lent professor de valencià, experimentat i amb profunda capacitat pedagògica pràctica […] ans també per la seua obra literària eixida a la llum, que és una permanent lliçó pràctica del bon ús de la nostra llengua en mans d’un escriptor de llenguatge curós i ple de vivacitat i naturalitat.
El resultat serà, tant en la primera com en la resta d’edicions, un llibre excel·lent i utilíssim per aquells valencians que volien aprendre la llengua, però que, a més, volien fer-ho amb una gran pulcritud, la proposada per Enric Valor amb el seu fi instint per a fixar-se en aquelles paraules o expressions més negatives per a la llengua, sobretot per la gran influència del castellà que a partir dels anys seixanta s’escampava per les principals ciutats valencianes.
En aquest sentit, les paraules de Joan Solà són especialment encertades en la valoració del llibre de Valor, encara que les podríem aplicar a qualsevol altre de l’escriptor i gramàtic castallut:
Vet aquí un llibre que no vacil·lo a qualificar d’extraordinari i de modèlic. Crec que és el llibre que més ha aconseguit allò que deia Fabra: que cada dialecte es preocupés d’enriquir-se i depurar-se per tal que després ens poguéssim retrobar tots. El lector trobarà en aquest llibre una gran riquesa de llenguatge, una sòlida i segura informació, un gran tacte (molta delicadesa, prudència i pedagogia). Difícilment es podria demanar més.
Josep Giner i Marco
Joan Solà i Cortassa
