Hi ha tres moments claus en l’evolució del moviment valencianista del segle xx. El primer, la fundació el novembre de 1904 de l’entitat València Nova de la mà de Faustí Barberà, autor dos anys abans del cèlebre discurs “De regionalisme i valentinicultura”, fet que suposarà per a Alfons Cucó el naixement del valencianisme polític. El segon, a principis de la dècada dels anys trenta, moment de relativa consolidació de partits polítics valencianistes com ara Unió Valencianista i l’Agrupació Valencianista Republicana, i del naixement d’entitats com Acció Cultural Valenciana o el Centre d’Actuació Valencianista, que aconseguiren amb no pocs esforços la difusió dels seus ideals entre una part de la societat valenciana. El tercer, sens dubte el més significatiu, l’articulació del pensament nacionalista valencià al voltant de les propostes identitàries formulades per Joan Fuster a partir de la dècada dels anys seixanta.
En els darrers anys ha estat l’ideari del pensador suecà el que ha estat objecte d’especials i continuades aproximacions, bé per a refermar els seus plantejaments, bé per a revisar-los i, fins i tot, per a qüestionar-los obertament. Tant és així que, a hores d’ara, sembla que fou el 1962, any de la publicació de Nosaltres els valencians, que es produí el naixement del moviment valencianista conforme el percebem actualment.
I això ben bé no fou així, tal com s’encarrega de posar de manifest Santi Vallés en el seu estudi Acció Valenciana (1930-1931). La consciència desvetlada, quan afirma que “l’empremta tan destacada de Joan Fuster va solapar […] el precedent més important de la nostra reivindicació per l’autogovern i les institucions nostrades”, de la mateixa manera que eclipsà, afegim nosaltres, figures tan emblemàtiques del nacionalisme valencià de preguerra com Eduard Martínez Ferrando, Emili Gómez Nadal o Carles Salvador. És el preu que hem de pagar per la mitificació de l’obra i figura de Joan Fuster, segurament necessària en els darrers anys de la dictadura franquista i els primers de la transició democràtica, operació que contribuí a l’eixamplament de la base social i numèrica del nacionalisme valencià com en cap altre moment de la nostra història.
Ara bé, passats els anys cal que ens fixem minuciosament en tot el nostre passat i especialment en aquelles iniciatives més interessants i més útils per a la construcció del nostre futur, i una d’aquestes, com molt bé ha sabut veure Santi Vallés, fou la publicació de la revista Acció Valenciana, que és analitzada en profunditat en l’estudi que ens ocupa, amb la idea “d’assentar les bases del que foren els fonaments del pensament valencianista”.
D’entrada s’ha d’afirmar que els propòsits manifestats per l’autor en la introducció són ben ambiciosos: difondre l’experiència d’Acció Valenciana i situar-la en el corrent dialèctic del valencianisme del segle xx, omplir un buit en la historiografia dels anys trenta, mancada d’estudis monogràfics centrats en periòdics i revistes, i presentar-nos la visió dels membres de la publicació sobre els dos eixos vertebradors del valencianisme des del seu naixement: el tema de la llengua, centrat ara en la necessitat d’una codificació ortogràfica, i la qüestió de la identitat dels valencians i de les relacions passades, presents i futures amb catalans i mallorquins. El resultat, ja ho avancem, no pot ser més positiu: el treball elaborat per Santi Vallés i editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és un estudi modèlic en l’anàlisi no únicament d’aquesta revista cultural i universitària, sinó també de l’època que abraça la seua publicació i de les idees més significatives del moviment valencianista en aquest moment clau de redefinició i reinterpretació ideològica. Aquesta monografia, però, no s’ha de veure com un estudi aïllat en la trajectòria de l’autor, sinó més aviat com una continuïtat de la seua tasca investigadora sobre el valencianisme polític i cultural del xx, encetada en 1997 amb la publicació del llibre Josep Lluís Bausset. Testimoni de tota una època, i seguida, tres anys més tard, amb l’eixida al carrer del seu estudi Josep-Lluís Bausset: converses amb l’home subterrani, Premi de la Generalitat Valenciana al Millor Llibre Editat en Valencià l’any 2000.
Josep Lluís Bausset i Santi Vallés
El llibre que ara presentem està estructurat en sis grans blocs. El primer, el “Marc històric”, té com a objectiu elaborar una breu aproximació al període situat “entre el tombant d’una dictadura (la de Primo de Rivera) i la primavera d’una república, proclamada el 14 d’abril de 1931”. És en aquest context que el 8 de març de 1930 nasqué a València Acció Cultural Valenciana, entitat cultural integrada per jóvens universitaris, tant professors com estudiants, que defensaven un valencianisme cultural integrador, sense diferències polítiques que enterboliren la defensa de la llengua i la cultura dels valencians. Per altra banda, la voluntat de l’autor de contextualitzar de manera adequada aquest període el porta a elaborar un apèndix amb unes taules cronològiques que abracen des de gener de 1930 fins a juliol de 1931, i que ens presenten els esdeveniments històrics més significatius en l’àmbit del País Valencià, de la resta del domini lingüístic català, d’Espanya i de tot el món.
En el segon bloc, “El punt de partida”, Santi Vallés reconstrueix “el bagatge personal i acadèmic de les persones que feren possible l’aparició de la publicació”. Certament es tracta d’un reduït grup de jóvens, de diversa procedència geogràfica i social, vinculats a la Universitat de València, als quals els unien els desitjos de canvis i transformacions tant del propi centre estudiantil com de la societat que l’acollia, i una especial preocupació per la llengua i cultura dels valencians. Inicialment molts d’ells estaven relacionats amb la Federació Universitària Escolar (FUE), organització estudiantil creada el 1926 per a defensar el progrés de la universitat, però ben prompte veieren la necessitat de constituir-se en un grup a banda, Acció Cultural Valenciana, que incidís més clarament en la vindicació de la llengua i cultura dels valencians. De tots ells n’hi ha un que sobresurt per la maduresa dels seus plantejaments ideològics i la lucidesa de les seues argumentacions, Emili Gómez Nadal, que és considerat per Vallés com l’ideòleg del grup, i que exercia de professor interí de la Facultat de Filosofia i Lletres, on impartia l’assignatura d’Història d’Espanya. Altrament, també hem d’assenyalar la vàlua organitzativa de Francesc Carreres i de Calatayud, un jove entusiasta de poc més de dinou anys, i la participació d’altres estudiants i professors com Manuel Sanchis Guarner, Felip Mateu i Llopis, Antoni Igual i Úbeda o Josep Llavador, l’únic personatge supervivent que, un any abans de la seua mort ocorreguda a la tardor de 2007, va ser entrevistat per l’autor del llibre. L’aparició del seu butlletí, Acció Valenciana, va ser apadrinada per Taula de Lletres Valencianes, revista de referència del món literari valencià d’aquest període, que poc abans de desaparéixer presentà en societat la nova publicació universitària.
Emili Gómez Nadal
El tercer bloc, que correspon al capítol tercer del llibre, està dedicat a l’anàlisi d’Acció Valenciana com a mitjà periodístic, per a la qual cosa segueix els paràmetres establerts pel professor Josep Maria Casasús per a l’anàlisi ideològica de mitjans i la praxi de l’estudi del discurs periodístic de masses, aplicada per Josep Lluís Gómez Mompart al naixement de la premsa de masses a Catalunya durant el primer terç del xx. En primer lloc, Vallés s’ocupa d’analitzar els canvis i transformacions d’Acció Valenciana al llarg del període en què es va publicar, i els compara amb el procés modernitzador de la premsa generalista del moment, encarnat en les capçaleres d’El Pueblo, Las Provincias o El Mercantil Valenciano, que tractaven d’adaptar-se a una societat de masses emergent. En segon lloc, Santi Vallés du a terme un estudi integral de la publicació, el que anomena una anàlisi basada en els estudis d’hemografia estructural. Des d’aquest punt de vista, presenta una biografia tècnica del periòdic, la identificació; es deté a valorar la portada, element significatiu per excel·lència; classifica els principals eixos temàtics de la publicació (nacionalisme, lingüística, història, dret, cinema, excursionisme, literatura, música, pintura, escultura); caracteritza les diferents seccions en què s’organitza el periòdic; explicita detalladament els diversos gèneres periodístics a través dels quals s’estructura el discurs periodístic, amb un clar predomini dels interpretatius per damunt dels informatius, i s’hi fixa en la presentació de la publicació, fent referència al disseny, la tipografia i a les imatges i elements gràfics. A més a més, amb la idea de “fer una radiografia el més fiable possible” del periòdic, Vallés analitza minuciosament la publicitat que apareix en les seues pàgines, la seua distribució i el tema del seu finançament, darrere del qual es formula la hipotèsi que devia estar probablement l’empresari i polític nacionalista Ignasi Villalonga, assessorat, com en altres ocasions, per Adolf Pizcueta. El capítol es clou amb un repàs de la nòmina de redactors i col·laboradors de la publicació, entre els quals destaquen, pel nombre d’articles publicats, els noms d’Emili Gómez Nadal i el de Francesc Carreres i de Calatayud, la qual cosa és indicativa del seu grau d’implicació.
El quart bloc, “L’ideari”, entra de ple en l’anàlisi de la vessant ideològica d’Acció Valenciana que, si bé partia d’una pretesa neutralitat, en consonància amb la voluntat del valencianisme del moment de construir plataformes de confluència valencianista, ben aviat mostra discrepàncies de plantejaments i d’opinions. Siga com siga, són tres, al parer de Santi Vallés, les grans aspiracions de la publicació, les quals són analitzades al llarg del capítol quart. La primera la valencianització del poble valencià, que portava implícita la dignificació de la llengua (i per tant la normalització dels seus usos socials), la divulgació de la història dels valencians amb la idea de regenerar el nostre esperit nacional i el descobriment del nostre territori a través de la pràctica de l’excursionisme, seguint una llarga tradició iniciada per Lo Rat Penat a de finals del segle del xix. La segona serà la de modernitzar la universitat, que equivalia en la pràctica a connectar-la amb la realitat valenciana del moment i, per descomptat, a valencianitzar-la. El tercer gran objectiu consistia a culturitzar la ciudadania, i per a això calia prestar especial atenció a manifestacions artístiques com ara la pintura, el cinema o la música, així com fomentar la lectura, aspecte que es convertí en una prioritat per a la publicació.
En la segona part d’aquest bloc, corresponent al capítol cinqué, Santi Vallés s’ocupa de resseguir les influències que rebé Acció Valenciana de les diverses publicacions de l’època que presentaven característiques i plantejaments semblants. De fet, des de principis del segle xx i sobretot a les ciutats de València i Barcelona havien aparegut diversos periòdics i setmanaris que actuaven com a portaveus de cultura i de debats semblants, que maldaven per convertir-se en referents de modernitat per a la resta de la societat. És per això que Vallés considerarà Acció Valenciana com “la culminació i el compendi” de moltes d’aquelles iniciatives. Quant a l’àmbit valencià assenyala les experiències de Pàtria Nova, Cultura Valenciana, Anales del Centro de Cultura Valenciana i, sobretot, Taula de Lletres Valencianes i el setmanari Avant; pel que fa a Catalunya, destaca la influència de revistes com ara Nostra Parla, el diari La Publicitat o la revista Mirador i, quant a la resta de l’Estat espanyol, posa en relleu el llegat de la coneguda publicació d’avantguarda La Gaceta Literaria, dirigida per Ernesto Giménez Caballero. Per altra banda, també destaca Santi Vallés el valor de la participació d’Acció Cultural Valenciana en actes d’agermanament entre les terres valencianes i les de Catalunya, Mallorca i Occitània. En aquest sentit, són dignes de destacar els contactes amb Palestra i l’Associació per la Cultura de Mallorca, entitats amb les quals s’havia confederat; la commemoració del centenari del naixement de Frederic Mistral; les visites de Bofill i Mates i Pompeu Fabra a València, o el ressò de les activitats de coneguts autors llenguadocians com Loïs Alibert.
El cinqué bloc del llibre es reserva a l’anàlisi dels principals debats del periòdic, que representen el cos ideològic de la publicació. El primer, i el més significatiu, es refereix a les reflexions al voltant del concepte de nació i a les polèmiques que es generaren en diversos mitjans de comunicació europeus durant aquells anys, i que ocupen el capítol sisé. Santi Vallés, amb gran encert, ressegueix diverses aportacions aparegudes en la premsa valenciana del moment, com ara les de Jordi de Fenollar a Las Provincias, Juan Guixé a El Mercantil Valenciano i, sobretot, Nuño Febrer, que publicà en aquest últim periòdic deu articles intentat contrarestar el creixement dels sentiments nacionalistes entre els valencians. I és en aquest punt que intervenen els jóvens d’Acció Valenciana de la mà de Lluís Bueso Pla, que publicà huit densos articles amb sòlids fonaments jurídics i filosòfics que marcaren les línies ideològiques de la publicació, les quals connectaven amb el pensament catalanista d’acció encapçalat per pensadors com Josep Maria Batista i Roca i amb entitats com Palestra.
Posteriorment, en el capítol seté, Vallés mostra les derivacions pràctiques de la visió doctrinal manifestada pels membres d’Acció Valenciana, i com s’aplicaren als debats i controvèrsies polítiques de l’època. Per això manifestaran en les pàgines de la publicació la seua posició davant d’aspectes com el sucursalisme dels partits polítics tradicionals, la determinació de la filiació de la identitat nacional i, per tant, de les relacions entre València i Catalunya, entre Catalunya i Espanya i entre Europa i el món.
Per altra banda, el capítol huité analitza un dels temes que més preocupava els membres de la publicació: la llengua, element clau en la configuració de la seua idea de nació cultural. És per això que debateren la conveniència o no de crear una acadèmia de la llengua, que s’havia de convertir en l’autoritat gramatical per als valencians, i entrevistaren els intel·lectuals valencians, catalans i mallorquins més acreditats en matèria lingüística. L’altra qüestió decisiva era l’establiment d’un model de llengua literària i, sobretot, de la norma gramatical que posara fi a les solucions particularistes i al caos ortogràfic existent. Aquest debat tingué una derivació pràctica, ja que es materialitzà en l’adhesió d’Acció Valenciana a la crida de la revista de Taula de Lletres Valencianes titulada “Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes”, que havia de concretar-se dos anys després en l’aprovació el 1932 de les Normes de Castelló.
El sisé i darrer bloc del llibre, que correspon al capítol nové, sintetitza els últims moments de la publicació, que deixà d’aparéixer el 15 d’abril de 1931, just l’endemà de la proclamació de la II República espanyola, una notícia que fou ignorada mentre que, per contra, se saludava “joiosament la implantació oficial de l’Estat català”, com a mostra inequívoca de la voluntat dels jóvens valencianistes de refermar la necessitat de constituir un Estat valencià amb la determinació de participar activament en la “reconstrucció de la nostra nacionalitat catalana”.
Per tot el que hem exposat, hem de concloure que Santi Vallés ha portat a cap un treball impecable, analitzant minuciosament aquesta publicació valencianista des d’una perspectiva novedosa en els estudis sobre la nostra història cultural i política, fixant-se no únicament en el contingut de la publicació, la seua vinculació al context i valorant la seua contribució a la definició del moviment valencianista dels anys trenta, sinó que, a més, ha convertit el propi periòdic en objecte d’estudi, i és ací on rau una de les grans aportacions de la seua investigació.
Des d’una altra òptica, aquesta completíssima monografia es complementa amb altres valuoses aportacions. D’una banda, l’esmentada monografia incorpora l’edició facsímil de la revista en format CD-ROM, seguint l’encomiable exemple encetat fa uns anys per Faximil Edicions Digitals, amb l’edició de La República de les Lletres, i ara représ per una institució pública; i de l’altra, inclou la categorització i catalogació de tota la informació de la publicació en suport digital, per a la qual cosa Vallés ha elaborat cinc relacions sumàries: l’índex de tots els continguts per cada número, l’índex per seccions, subseccions i apartats, l’índex dels articles de la publicació per autors, l’índex d’antropònims amb la indicació dels números de la publicació on apareixen i la indicació de les pàgines, i finalment, l’índex de topònims. No cal dir que aquesta edició es converteix en un referent a l’hora de plantejar futurs estudis i edicions digitals d’altres publicacions, algunes de les quals, com ara El Camí (1932-34) o Acció (1934-1936), són absolutament imprescindibles per a examinar adequadament el nostre passat i que demanen amb urgència l’atenció dels nostres investigadors.
Santi Vallés Casanoves, Acció Valenciana (1930-1931). La consciència desvetlada, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008, 474 pp.
Ressenya publicada a Caplletra 57, p. 252-258.
