Font de l’article: L’interés per la llengua dels valencians
Josep Ribelles Comín va nàixer a Castelló el 7 de juliol de 1872, tot i que la major part de la seua vida va residir a Barcelona, des de 1898 fins la seua desaparició el 1951.
Des de ben jove va interessar-se pel món de les lletres i per aquest motiu va fundar i col·laborar en diversos setmanaris i revistes, com ara El Ruiseñor, i va participar activament des de Barcelona en les societats Lo Rat Penat i el Centro de Cultura Valenciana com a director-corresponent a Barcelona.
La seua tasca com a funcionari de la Diputació de Barcelona la va compaginar amb un notable dedicació a la investigació bibliogràfica. Allí va conèixer al dirigent catalanista Enric Prat de la Riba, president de l’organisme, que li va encarregar, tot i que no era la seua feina, la confecció de l’inventari de la Biblioteca Aguiló que havia estat adquirida per l’Institut d’Estudis Catalans i que constituí el nucli de la futura Biblioteca de Catalunya.
Ribelles Comín és autor de dues obres especialment interessants per als valencians. Ens referim a la Biblioteca Valenciana Popular i a la Bibliografia de la Lengua Valenciana.
La Biblioteca Valenciana Popular consisteix en una col·lecció de fascicles que Ribelles Comín va publicar a partir de 1914 amb al propòsit de donar a conèixer al gran públic algunes obres de la literatura valenciana clàssica, i també qualsevol altre treball actual que considerava d’interés per tal d’aconseguir el ressorgiment del poble valencià. En aquesta obra, Ribelles Comín, a més de denunciar l’actitud de la societat valenciana envers la pròpia llengua, proposava solucions per al seu reviscolament, com ara que s’establira «la ensenyança obligatòria del valencià en les escoles, Instituts i Universitat del Regne», o que s’erigiren monuments a la ciutat de València a il·lustres literats valencians com Ausiàs March, Joanot Martorell, Teodor Llorente, i fins i tot a Francesc de Vinatea, «defensor de les llibertats valencianes»; altrament, també proposà la celebració, amb l’assistència de representants de «València, Catalunya, Mallorca i Provença», d’un «grandiós i solemne homenatge a la llengua i literatura valenciana que’n la Edat Mitjana omplí de llustre i esplendor tots els indrets ont es parlat el llenguatje catalanesc».
Val a dir que, al mateix temps, era conscient que aquesta tasca de ressorgiment regional no la podien dur a terme únicament els valencians sinó que s’havia de comptar amb la participació de catalans i mallorquins. A més, en aquest i els altres volums de la col·lecció, Ribelles Comín va aprofitar per exposar un ambiciós programa d’actuacions que abastava tant els àmbits culturals i lingüístics, amb la constitució de l’Institut d’Estudis Valencians o l’ensenyament obligatori del valencià a les escoles, instituts i la Universitat, com altres clarament polítics, com ara la implantació de la Mancomunitat Valenciana o la consecució de l’autonomia.
Però, sobretot, Ribelles Comín és l’autor de la Bibliografia de la Lengua Valenciana, que portava com a subtítol el de «Catálogo razonado por orden alfabético de autores de los libros, folletos, obras dramáticas, periódicos, coloquios, copias, chistes, discursos, romances, alocuciones, cantares, gozos, etc., que escritos en lengua valenciana y bilingüe, han visto la luz pública des de el establecimiento de la imprenta en España hasta nuestros días». Aquesta obra va ser premiada en el concurs convocat el 1905 per la Biblioteca Nacional, però no serà fins 1915 que es publicà a Madrid el primer volum, dedicat als autors i les obres del segle XV; el segon volum aparegué el 1929, i s’ocupa dels autors del segle XVI; el tercer, s’edità el 1943 i ressenya les obres dels segles XVII i XVIII; el quart volum veurà la llum el 1978 i pertany al segle XIX, i el cinquè, que apareix el 1984, al segle XX, fins el 1951, any de la mort de l’autor. Els dos últims volums van estar revisats i corregits per les dues filles de l’autor, Josefina i Carmen Ribelles Barrachina, a partir del material elaborat pel seu pare.
D’aquesta manera, Ribelles Comín, des de la modèstia d’un obrer de la ploma, tal com s’autodenomina, va aconseguir els objectius marcats al pròleg del primer volum, alçar «un rico y gallardo monumento literario que señalará a las generaciones futuras el sendero trazado por nuestros clásicos y contemporáneos escritores y poetas. Es nuestra aspiración y a ella enderezamos nuestros esfuerzos».
En conjunt el resultat de la Bibliografia de la Lengua Valenciana és espectacular perquè va posar a disposició d’erudits, estudiosos i públic en general un ampli catàleg de totes les obres publicades en valencià al llarg de la història, amb la inclusió d’abundants fragments d’aquells llibres de difícil accés. De fet, durant decennis, ha sigut la font on han pouat moltíssims estudiosos de la nostra llengua i cultura, i sens dubte és una de les grans obres dedicades a l’estudi del valencià del segle XX.
Però, aquesta obra elaborada amb moltíssim esforç al llarg de tants anys no va tenir l’acollida que es mereixia, tot i els esforços de l’autor per aconseguir el suport de personalitats i entitats valencianes. Per aquest motiu, un decebut Ribelles Comín manifesta en una carta adreçada a Teodor Llorente:
«És molt trist lo que està passant. Mentres als valencians no els dolen els diners pera festes, bous, traques i falles (massa bous i massa falles) les obres series no tenen eixida a les llibreries. No sé si creurà que de la meua Bibliografía apenes si s’han venut mitja dotçena d’eixemplars en tota la regió valenciana. Tant d’alardejar de valencianisme i regionalisme, i ninguna societat d’aquesta mena ha adquirit ni un sol exemplar per a llur biblioteca. A pesar d’haver adreçat circulars a tots los principals ajuntaments de la regió valenciana, ni tan sols hi han contestat. A major abundament, fa uns tres anys vaig presentar una instància al Ajuntament de València (qui en rigor havia d’haver costejat l’edició) interesant-li l’adquisició de determinat nombre d’eixemplars, i esta és l’hora que encara no ha resolt res. Semblant petició vaig fer a la Diputació de València i acordà adquirir ¡un eixemplar! Si el poble no respon, ni les corporacions, que estan formades per hòmens que es diuen amants de la cultura i el progrés, tampoc, tractant-se de una obra que afecta al cor de València, de qui hem d’esperar l’ajuda? Crega que és vergonyós lo qu’està passant i que imposa un cambi radical en l’idiosincràcia i modo d’ésser dels valencians. Millor acollida ha tengut la meua obra en Catalunya i estranjer, que en el seu país per al que s’ha escrit».
Ribelles Comín i la identitat del valencià
En el pròleg del volum primer de la Bibliografia de la Lengua Valenciana, Ribelles Comín fa una defensa del valencià, i recorda alguns dels autors que en el passat havien confeccionat escrits laudatoris sobre la llengua com Viciana, Cervantes o Victor Hugo. També s’hi refereix a llibres clau de la literatura valenciana, com el Tirant lo Banch, l’Espillo el Vita Christi, obres que, segons diu, van contribuir «a hacer inmortal con el laurel de la victoria nuestra lengua valenciana, y a colocarla […] en el trono de la literatura que han cultivado los pueblos de lengua catalana». El que desitjava i esperava l’il·lustre biògraf era un renaixement de la llengua dels valencians, considerada per ell com la característica més important del nostre poble, la base de la nostra nacionalitat i la garantia de la nostra pervivència.
Pel que fa a la identitat del valencià i al nom que hom havia d’usar per tal de designar la llengua dels valencians, Ribelles Comín adopta el nom de llengua valenciana per referir-se a la varietat emprada pels valencians, però al mateix temps, es mostra partidari de la denominació català front a la de llemosí, encara que aquesta «aún perdura hoy en día entre muchos valencianos, quienes lo prefirieron al de catalán». En tot cas, Ribelles Comín, tot i conéixer la preferència dels valencians pel que feia a la denominació de la llengua, afirmava de manera categòrica: «Es un hecho cierto, por más que muchos que no han depurado bien las fuentes de su origen opinen lo contrario, que la lengua que hablamos los valencianos no es la lemosina, sino el catalán o catalanesch, nombre que recibió la branca del Mediodía de los Pirineos (a más del de romance, que era común a todas las lenguas hijas del latín), de las dos en que se dividió (la otra branca es la del Septentrión de los Pirineos, aparte el Rosellón) un romance muy celebrado, que también se le nombra lengua de Oc, que se hablaba al mismo tiempo y entre las lenguas francesa, italiana y castellana».
Ací teniu el Volum I de la Bibliografia de la Lengua Valenciana
