Sobre enquestes, mítings i cabòries

Que poquet dura l’alegria en la casa del pobres! —diu la frase feta—, i si el diumenge la darrera enquesta del Levante (Invest Group) deia que el “el bloc de l’esquerra” (PSOE, Podemos, Compromís, EU-ERPV) superava en dos o tres escons el bloc de la dreta (PP, Ciutadans), ahir dilluns va i El Mundo trau la seua enquesta (Sigma Dos) i ens diu el mateix, però a l’inrevés, és a dir que el PP pot mantindre la governança amb el suport de Ciutadans per 2 o tres escons, atés que EU-ERPV, —que sembla ha pujat un poc els darrers dies— amb un 4’9 % no arriba al 5% i es perden els 5 diputats que voltegen la campana. Collons quin panquemao!.

El diumenge al matí vaig estar al míting central de Compromís, al parc de l’oest a València, hi havia un gran ambient i una certa confiança amb el canvi, n’hi havia cos, il·lusió, ànim, esperança… però això sols, sembla que no és prou, cal un esforç més, no badar, mantindre la tensió fins al darrer moment. Amunt Compromís!

Així mateix succeïa al Cabanyal al míting d’Acord Ciutadà, la coalició que encapçala EU, amb ERPV, EV, AS, on hi havia confiança de superar el fatídic i antidemocràtic 5 % que penalitza les opcions minoritàries en favor dels grans, aquell bipartidisme que pactaren en la “Transición” la dreta i el PSOE perquè les coses no anaren mai més enllà d’un intercanvi de masovers per a gestionar aquest “Estat-Cortijo” en què va quedar tot i que així ha sigut fins ara. Hala valents! Doncs no hi haurà canvi sense vosaltres. No defalliu!

Allò més intrigant de tot són el 30% d’indecisos —diuen les enquestes— on de segur hi ha molt de vot vergonyant i això és un mal símptoma. Sociològicament els votants d’esquerra tenen més sentit crític i perdonen menys les covardies i les enganyifes dels seus dirigents que els de la dreta, que tot i tindre clar que els seus dirigents roben, enganyen i són un lladres … Ai las!: però són els seus lladres i cal tapar-los. Són ideològicament de suro… Què hi farem?

Aquest proper diumenge 24 s’ho juguem tot a una carta, i no sols allò de qui governa i amb qui, a partir d’ací també els hi vorem “el rabo” i les intencions als uns i als altres. Personalment no crec que “Ciutadans” done suport al PP perquè se salve de la crema, en realitat ells volen substituir-lo, encara que de moment ho tenen cru, s’ho han de ‘currar’ més, i si els donaren suport, el PP es refaria i ací acabaria l’experiment. Aquests Ciutadans van de dreta moderna, rejovenida i renovadora, però tontos no semblen, han d’esperar que els amos del “Cortijo” ho entenguen, jubilen els actuals masovers i els hi donen a ells les claus de la finca. És una qüestió de temps.

Potser el dilema més gros el tinga el PSOE en aquells llocs importants on es vegen superats electoralment per l’esquerra emergent com puguen ser les diverses coalicions que tenen el suport de Podemos, o a casa nostra Compromís: com ara a Madrid, Barcelona, València on segurament han de pair que no poden ser el pal de paller i han de ser “frontissa del canvi”… Arribats ací hauran de decidir si volen ser part de la solució, o del problema. En aquesta tessitura ja vorem per quin cau del marge ix el conill.

L’amic Manolo Jardí comenta a La Veu en les seues “Cabòries de campanya” que no sap per quin desgraciat misteri ens ha tocat ser valencians —o ex valencià en el seu cas i potser el meu— diu ell. Molt senzill, benvolgut amic Manolo, perquè ens han parit ací, perquè a estes altures de la vida i després de tantes cabòries, xarrades, esmorzars i alguna que altra paella —amb un tros de pato sempre, no li tingues por al punt d’oli que dius que li dóna el pato—, no crec que sigues hinduista i penses que això de ser valencià siga un càstig sobrevingut perquè en una altra vida ens hem portat malament i amb la reencarnació portem la penitència. En Copenhage, Helsinki, Oslo i Estocolm —on dius tu que estaríem millor— fa molt de fred a l’hivern, i no saben fer paelles—de segur que no trobaríem garrofó i tavella—, ni “abaetxo” fregit amb ceba al vol, ni allipebre, ni salpicó, ni arròs en fesols i naps, ni… Ací estem bé Manolo, agranem la nostra casa i a continuar com a valencians —si guanyem la joia— o ex valencians — allò de l’exili interior—, segons com quede la cosa, però ací Manolo, fes bondat i creu-me, aquest petit país és el nostre.

Salut i República!