ho diu mon pare,
pam a pam.
Fil a fil,
ho diu ma mare
fil a fil
Fes camí,
sense por ni pressa
fes camí
Tingues seny
mostra-li les dents
al teu destí.
Pas a pas
ho dia el meu mestre
pas a pas
Nuc a nuc,
ho dia ma iaia
nuc a nuc
Fes camí,
sense por ni pressa
fes camí
Tingues seny
mostra-li les dents
al teu destí…
(del dis Pam a pam de Rafel Arnal)
Els xiquets de la postguerra, nascuts als anys 40 del passat segle, érem els fills dels qui havien perdut la guerra, i això ens marcà a molts la vida, sobre tot als qui vam nàixer a llars on hi havia la consciència que s’havia perdut l’esperança d’un futur millor, ofegat en sang, repressió i patiments sense fi.
Pam a pam,
ho diu mon pare,
pam a pam
El meu pare, militant “Trentrista” de la CNT deia i repetia com un mantra que “nos derrotaron però no nos vensieron”, que s’havia perdut una batalla, però que el combat per les llibertats i contra el feixisme continuava… i és reunia a la nostra casa amb els seus companys per escoltar la ràdio i comentar com anaven les coses pel nostre dissortat país i pel món… aquell València FC que guanyava lligues i copes amb un equip de valencians, trufat d’antics gudaris, presos del front del nord ubicats a un batalló de treballadors a la Base de Bonrepòs; Vietnam, Ho Chi Minh, Giap, Bahia de Cochinos, Fidel, el Che, Lolita Lebron i l’Angela Devis, l’Algèria, Ben Bella, Lumumba, l’Spunik dels soviètics… aquest eren els nostres herois, i la prova fefaent que el combat continuava, ací perdíem, enllà guanyàvem… i per damunt de tot, la nostra casa era un espai de llibertat dintre d’una Espanya que era un femer moral i polític i on malgrat tot, pam a pam anàvem recuperant l’alenar.
Fil a fil,
ho diu ma mare
fil a fil
La meua mare, treballadora d’un escorxador, havia estat afilada a la UGT i sempre era el contrapunt, la veu crítica de la casa, i la seua tesi, primària i realista que n’era, venia a dir que ho havien tingut tot a la mà, i que ho havien deixat perdre per falta d’unitat, per burros, per cafres… —no estalviava adjectius. Les dones d’aquest país han estat i estan el pilar fonamental de la resistència, de la subsistència, allò dels cigrons de cada dia, treballant, criant xiquets i portant la casa endavant… fil a fil, poca broma.
Fes camí,
sense por ni pressa
fes camí
El meu germà, l’Eugeni i jo ens vam criar en eixe ambient, en eixa tessitura. Als anys 60 voltàvem LO RAT PENAT i vam descobrir el valencianisme, el cultural, el polític… i vam començar la nostra militància activa contra la dictadura. A principis del 70 vam formar part amb d’altres companyes i companys del grup fundacional del PSPV de Ventura i JJ Pérez Benlloch, als qui reconec i m’honore, de la seua amistat i mestratge —res a veure, al meu minso entendre amb l’actual PSOE—, vam viure els darrers anys del franquisme i l’anomenada “Transición” —cap al no res i l’anorreament també al meu minso entendre— en “primera línia” i… jo vaig plegar abans de la victòria electoral dels felipes i guerres —venedors de corbates i fums… com no al meu minso entendre— per participar en la fundació del la UPV, que finalment vaig deixar per allò del meu tarannà llibertari i d’home d’esquerra… per a mi, el valencianisme és abans de tot, una posició ètica—com escrigué el Mestre Carles Salvador en una carta a Paco Burguera
Què ens passà a la transició? Que ho volíem tot i ja, teníem pressa, ens faltà unitat i anàvem —cadascú a la seua— a una velocitat que ens despentinava aleshores, érem joves i revolucionaris… i ens vam deixar “les masses electorals ” pel camí, es vam quedar sols i perduts a l’horitzó. Darrere quedava un buit, al cel la lluna, al davant… la llarga marxa per un camí polsós i ben pedregós.
Tingues seny
mostra-li les dents
al teu destí.
En eixa estem ara, i espere que no baden els qui tenen el deute moral davant dels ciutadans. Les “masses electorals” han aparegut amb una voluntat de canvi esperançadora, ara falta que els nostres polítics electes ho entenguen, siguen generosos, prudents i tinguen el trellat suficient per no malbaratar —com nosaltres férem— aquesta oportunitat històrica que tenim al davant, però… Ai las! Sembla que uns per por, d’altres per pena, egos, sobergueria, primacies, por escènica o vés a saber, s’han arrossinat amb allò de tres pal sac i el sac en terra… i el carro estacat en un fanguer. Marededéu-senyor quina falta de serietat.
Sols els burros no aixen, i de vegades cal tapar-los el cap amb un sac per allò de fer-los passar per un lloc envitricollat… Ho aneu entenent?
Haurem de buscar un sac de jute per tapar-los el cap i fer-los tirar endavant? O potser fóra millor canviar la “vella guàrdia” negociadora —ai mare en quines mans està el “pandero”— per polítics joves que de segur s’entenen millor i no tenen velles coses pendents entre ells? No estem parlant de renovació, de canvi, de futur?
Pas a pas
ho dia el meu mestre
pas a pas
Nuc a nuc,
ho dia ma iaia
nuc a nuc.
El meu fill, la nova generació emergent, que ha mamat a casa la nostra trajectòria, i ara fa la seua, ho ha sintetitzat al seu treball “Pam a Pam”. Alumne de l’escola pública i en valencià, també ha mamat dels seus mestres —quin paper històric el de l’Escola Valenciana— una nova realitat… lligada al realisme de la seua iaia. Pas a pas, nuc a nuc…
Raimón cantava allò de:
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Canvieu “pluja” per polítics i esperem que “ploga” a gust de tots… encara que, a la marxa que porten, patim el perill que en lloc de ploure pedregue.
