Comentari nº 5 al meu article “Sols els burros no aixen”
Benvolgut amic “panquemao”
M’ha sorprès un poc el teu escrit i més alguna consulta oral que m’han fet sobre aixar, a partir de l’article “Sols els burros no aixen” car és un paraula ben viva al meu vocabulari —coses de l’edat, imagine— i al de les companyes i companys de la meua generació que d’alguna manera han tingut relació amb la terra, cosa per altra part ben normal entre la gent de l’horta i la del secà.
Són paraules que porte dins i les amolle tal com raja. Fa anys que el meu amic Toni Mollà, home ben entès i il·lustrat, em digué que quan busca al Dic. una paraula viva al nostre entorn i no la troba, l’escriu al lloc que li pertoca al seu entendre i així, quan torna a buscar-la per qualsevol dubte, la troba. Arran de la primera edició del “Puta Misèria” un grup d’alumnes de filologia catalana de la UV, van fer un treball sobre el vocabulari popular i l’argot utilitzat a la novel·la, treball que no es va publicar (?) i que m’agradaria tenir —avís en una botella— i endemés em convidaren a parlar d’això en unes jornades (?) on em férem molts preguntats: d’on, com i qui havien estat els meus referents… la vida, el carrer —els hi vaig contestar.
Sóc home de formació autodidacta, si mire endarrere no recorde quan em posí a treballar perquè he treballat sempre, als 14 anys, afortunadament, vaig entrar a treballar a la industria naval, a Elcano, però ja portava ‘anys i panys’ de carrera laboral. Als anys 60 vaig estudiar valencià, als cursos presencials del Rat Penat fins assolir el títol de Professor, la revàlida de professorat me la va dirigir Josep Martí i Bodí, autodidacta com jo i així mateix treballador de la industria naval com a ebenista, a les drassanes de València, també vaig tenir de professor-consultor Francesc Ferrer Pastor… mira per on un altre autodidacta. Ells van estar els meus mestres. Amb aquest vímets, la lectura, el cinema, la cançó i l’activisme polític he construït i farcit la meua panera cultural… en la universitat de la vida.
Picat per la curiositat arran del teu comentari, he vist que al Dic. General del Ferrer Pastor —la meua referència de tota la vida, pare i mare de tots els que han vingut després— dóna l’entrada, així com al monumental Dic. CVB (Alcover -Moll), que diu:
AIXAR v. tr. Recular, caminar de cul arrera les bísties o carruatges; cast. cejar, recular. Fon.: aјʃáɾ (València, Alacant). Etim.: format damunt ¡aixa!, crit que fan per fer recular.
Fins i tot al més modest Dic. del Pare Fullana, també apareix l’entrada. Tu comentes que «si el busques en català no està»… això d’aixar ve de l’onomatopeica veu ‘aixa’, i té pinta de l’àrab que parlaven els nostres compatriotes arabigo-valencians, car, aquest país nostre està configurat per “mil leches” sedimentades que han configurat un mestissatge preciós, a molta honra. Els catalans venen del cristianisme europeu, del país d’Oc, de Carlemany, d’anar a missa… això dels àrabs els agafa un poc de gaidó i no han sentit eixes veus, la qual cosa no vol dir que són incorrectes… però això són cabòries meues. Segurament t’ho aclaririen millor els romanistes entesos.
Acabaré dient-te que he arribat a sentir, antanyasses, allò de ‘eixe, eixe és un aixat’ com adjectiu, que explicita cabuderia en eixa meravella que és el llenguatge figurat dels valencians. I com no, en referència al títol de l’article: “Sols els burros no aixen” dir-te que tots els que hem tingut més a manco relació amb les cavalleries, sabem que totes les haques aixen als crit ‘d’aixa arrere’, recular per refer el camí —eixe era el ‘sentit’ del títol—, i també aixen la majoria de les mules i els matxos, però els burros no aixen… llevat d’alguna burreta ben ensinistrada, per allò que les femelles de tot el món animal —incloent-hi les persones— tenen un punt més d’enteniment que la majoria dels mascles.
Collons quin rotllo m’he espolsat. Perdoneu-me’l.
