Als anys 60 es va perdre la pilota de carrer a Tavernes, era impossible tallar ja la carretera, es jugava alguna partida al camí de Carpesa però… definitivament tothom passà al frontó, al poble hi havia dos, el del parc municipal, i l’històric de Casa el Xato on també es feien partides de professionals. Jo he jugat als dos frontons, també al Jai Alai de València —un goig jugar al frontó xicotet on practicàvem el rebot— , al de Casa el Tort de Sant Geroni, al de Vinalesa, al del Casinet de Quart de Poblet… érem una colla que corríem tots els frontons i en aquells anys jugàvem més a pilota que al futbol, sols paràvem quan teníem una pilota “sentada” i els dits com a botifarres.
Si el València CF, antanyasses buc insígnia de l’esport valencià, i alter ego d’un sentiment valencianista arrossegat de pares a fills i néts, va estar arruïnat per una burgesia coenta, desvergonyida, inútils o malfactors, i després abandonat en mans de fora casa per a vergonya de tots: els maldestres directius i una massa social sense resposta…
Si el Llevant UE ha entrat en un procés semblant que ja veurem com queda, després d’haver fet el més difícil, ara pot mamprendre un camí sense retorn en mans d’un grup financer que enllumena la parròquia amb prometences d’una futura grandesa que, si el negoci no funciona, tampoc deixaran estaca en paret quan pleguen. I després què?
Que no dir del Castelló, Hércules, Elx… i dels seus agònics processos. Als valencians sols ens queda un espill on mirar-nos, el Vila-Real, en mans de la família de Fernando Roig, un empresari que ha demostrat saber fer i envoltar-se de vers i honrats professionals que amb la seua brillant gestió és l’excepció que confirma la regla dintre de la inutilitat general d’una burgesia valenciana que no valencianista, en realitat provinciana, ‘sense xixa ni llimonà’, incapaç de jugar el paper històric que els hi pertocava com a pretesos pròcers… arre gos!
Sembla que allò més terrible estava per vindre. La Pilota, quan estava estantissa, tingué un reviscolament formidable amb l’aparició de la RTVV, que amb diversos programes i la partida retransmesa pel segon canal dels diumenges de vesprada, la va posar dintre de casa de molts valencians i li tornà un cert protagonisme, difusió i normalitat com mai havia tingut. El tancament de Canal 9 la va deixar als peus dels cavalls; la desaparició de Pelayo vindria a ser l’esquela certificada de la mort de la Pilota a València.
Estem a dos de val… i la pilota “encalà”. Tinc la ferma convicció que l’Enric Morera des del món de la política, amb el suport de tots els partits i institucions siguen del color que siguen, i José Luís López, des del món empresarial, trobaran la manera de traure la Pilota de l’atzucac on es troba.
Si al món del futbol ens queda Fernando Roig com a exemple, al món de la pilota hi ha de sempre Jose Luis López, un home per al qual la pilota ha estat la més consistent afició de la seua vida, la seua veritable “novia” de sempre a la qual li ha tingut una fidelitat canònica.
Al nostre petit país, els darrers temps anem d’ensurt en ensurt, les noves autoritats han d’escollir, al vol, entre fer-ho tot en un muntó, o anar amuntonant-ho a poc a poc. I no és gens fàcil. Acabats d’arribar se’ls hi amuntona la faena, però són faeners, comparats amb els d’abans són “La Il·lustració” i estic segur que se’n sortiran pel bé de tots i trobaran la solució adient a l’afer “Pelayo”
Sort i endavant i com tantes coses hem fet, ara toca “Salvar Pelayo”… mans a la faena!
