Sobre la necessària unitat de l’esquerra

El passat 20 de novembre del 2014 i a tall de començar allò dels pactes i no pactes de cara a la contesa electoral del 24 M, vaig publicar a La Veu una Carta oberta a Compromís i Podemos que tingué un gran nombre de lectures i comentaris, no debades allò del pactes i coalicions sempre és un tema de gran impacte, segons amb qui i com, i objecte de grans debats i discussions.

Ara de bell nou estem al mateix lloc més o manco, després d’haver medit forces el 24 M i per preparar les generals de novembre. Al País Valencià hi ha hagut un canvi substancial que, si endemés haguérem anat junts tota l’esquerra, haguera estat un veritable terrabastall per a un PP en hores baixes, que així i tot encara ha “mantés” les diputacions de Castelló i Alacant sota la seua fèrula i com a bucs insígnia, del seu minvant poder. Compte, no és poca cosa.

A les generals de novembre, tenim una nova oportunitat per foragitar-los com a governants, per testimoniar que “no ens representen” i que el seu pas per la Generalitat, ha estat l’etapa més negra, corrupta i vergonyosa des de la “restauració” post-franquista… un veritable femer d’incalculables conseqüències.

I tornem a l’inici, per foragitar-los cal una veritable i ampla unitat de l’esquerra —si volem canviar les coses— amb trellat, generositat, i per damunt de tot, voluntat perquè així siga. La nostra fragmentació els hi dóna ales i possibilitats de mantindre espais de poder.

Als nostres pobles, a poc a poc aniran fent-se coses que alleugeriran la nostra vida quotidiana, eixe és un escaló pràctic i a la nostra mà. Eixa política també tindrà un reflex a nivell comarcal, eixa és la part més positiva del que podem anomenar “Política de Campanar”, la de casa. Els canvis a la Generalitat també els viurem i els notarem en aspectes generals, Educació, Sanitat, Medi Ambient, Cultura… eixa és la “Política de País” però perquè eixa “política” puga ser efectiva, cal que el parlament estatal estiga en mans progressistes, per això és tan important ajuntar forces amb eixe objectiu… mireu el Montoro com amenaça i tenalla el finançament del PV, per deixar sense alè i sense possibilitats de gestió la nostra Generalitat.

Ens juguem molt a les properes generals, ha estat molt bé la presència de Baldoví, el seu batallar constant i ferm, que ens ha donat visibilitat però… ara estem en un altre procés, ara ja no es tracta de fer oposició, ara es tracta de fer possible una alternativa de govern estatal que siga receptiva a les justes aspiracions del PV, començant pel finançament, i per això, hem d’estar dintre d’aquest moviment d’unitat popular que està gestant-se.

La política, com el futbol, com totes les coses, té diverses estratificacions i hi hem d’estar presents de la millor manera i més efectiva possible. En la pilota, un pilotari individual pot jugar contra una parella i guanyar, contra un trio, per bo que siga el pilotari, ho té impossible perquè els altres també són bons i ocupen tot l’espai, guanyarà algun joc, però al remat… aigua en cistella.

El passat 15 de juliol La Veu publicava: Pasqual Mollà (Compromís) vol un acord amb Podem i IU per a les Estatals, cosa que no serà fàcil ja que tot seguit la notícia va rebre contestació per part dels que no volen eixir de la “política de campanar”, que no entenen que eixa vessant és important, però està condicionada a l’extrem per l’estatal, i que no acaba ací la cosa, endemés està la Merkel —la dreta alemanya, després d’invadir el continent europeu dues vegades al segle XX, ara ha descobert que li ix més a compte ensinistrar-lo per la via econòmica i col·locar els seus estatgers al front— que mana al seu caparutxo, dóna premis i càstigs a la seua conveniència i… per si no en teniu prou, per damunt està la Trilateral que riu-te’n tu dels estats nació i d’altres ‘componendes’ com el projecte europeu i la mare que ho va parir tot plegat.

Vull dir que més o manco, ara tenim joc a la “política de campanar” i de país, l’estatal necessita un altre tractament més unitari… o “no alçarem mai un gat per la cua”, i en Europa, podrem dic “quec” el dia que l’estat espanyol no siga franquícia de la dreta europea… de moment amb açò ja tenim molt de fil per cabdellar i el mètode més adient —al meu minso entendre— passa pel que apuntava Pasqual Mollà. Intentem-ho caguendena, o ens morirem de vells i ens tocaran d’albat.