Comptar vots no és el compte de la vella... però li fa plomes

27 juliol 2015 01:00h
Mònica Oltra i Pablo Iglesias.
 
En la política, com tantes coses en la vida, hi ha tendències que van marcant pautes de comportament. Donada la quantitat de corrupteles i falta de vergonya dels seus dirigents al País Valencià, la dreta valenciana electoralment està “grogui”, compte, no està derrotada i encara pot tindre una certa capacitat de reacció si netejara la seua “casa”, i no és allò de tirar-los quan els pillen, aixina no acabaran mai donada la metàstasi de la trama corrupta, si foren capaços de netejar el partit des de la base, de cap a cua, de segur que és refarien, perquè la dreta sociològicament existeix i la prova fefaent han estat els més de vint anys al comandament de la Generalitat Valenciana amb un suport electoral ben fidelitzat.
 
Les esquerres, mentrimentres, han seguit un llarg i complicat camí: “la cañí”, la conseqüent, la vergonyant, la valencianista... han estat perdudes, descol·locades, confuses, inermes... per les seues pròpies pors, desencontres, falta de cultura política, de trellat, i dintre d'aquesta desastrosa situació, en la qual tots han anat arrere com els carrancs, sols la fundació de la UPV al seu moment, amb una visió polisèmica de la política i fent de l’interclassisme una eina de creixement continu, perseverant, arrancant del municipalisme per consolidar la seua estructura pacientment, diluint-se posteriorment en el BLOC, per arribar a COMPROMÍS amb una estructura final més semblant a una “Cooperativa Política” que a una coalició a la vella semblança, l'actual “Compromís,  ha estat l'única alternativa que ha anat eixamplant la seua base social i política al llarg d'aquest anys.
 
Però allò ben definitiu, donada la inutilitat pràctica dels polítics de torn, va ser el moviment 15-M  al maig de 2011, quan desenes i desenes de milers de persones ocuparen les places de tot l'estat, al davant de tota una classe política atònita, per dir que ja n'hi havia prou i calia una nova transició cap a un altre model de societat més just i solidari.  Ací començà tot de bell nou i en això estem.
 
Mesos després, en novembre del mateix 2011, les eleccions generals vingueren a deixar les coses com estaven més o manco, i els partits tradicionals, recuperats de l'ensurt del 15 M, pensaren que allò havia estat pura fumerada... l'única “novetat” ressenyable al parlament espanyol havia estat l'entrada de “Compromís” amb un sol diputat... cap perill —pensaren.
 
 
Qui millor va llegir-ho i interpretar aquell 15-M va ser el grup encapçalat per Pablo Iglesias que, cansats d'estavellar-se dintre d'una estantissa IU, encotillada pels vells aparells i famílies internes  van decidir obrir una nova via amb la fundació de Podemos a primeries del 2014 i... Ai las! En uns mesos van créixer com la bromera fins a convertir-se en una possible alternativa de canvi real per al bipartidisme tancat i nugat a la transició.  Això ha posat del nervis les forces vives de l'estat en tant que és l'única opció estatal, a la qual encara no han trobat la manera de destruir-la o d'ensinistrar-la.
 
Els poders fàctics de la dreta, s'han afanyat per ventar una nova formació -C's- que ocupe l'espai d'un PP a la deriva i cap al desastre, incapaç de renovar-se per la seua pròpia idiosincràsia, copiant per la dreta, el fenomen Podemos. És la mateixa dreta però amb cares noves i un discurs més “moderno”, més dinàmic, una barreja de les idees de sempre i el discurs del “sueño americano” amb una certa incidència ja dintre de l'electorat del centre dreta i en creixement, al ritme que el PP s'esmicola per les clavegueres de la corrupció sense capacitat de reacció.
 
El PSOE sembla que ha tocat fons finalment en la seua davallada i a partir d'ací s'estabilitzarà i tindrà una minsa però certa recuperació. El tema després de les properes generals serà la gran pressió de l'Europa conservadora de la Merkel, per configurar un govern de concentració entre PP, PSOE, C's, PNV, UDC i qui més puguen arrossegar, allò que ara anomenen el “constitucionalismo”, per salvar “España”, és a dir les seues carteres i interessos, enfront d'un veritable canvi amb Podemos  i aquelles candidatures d'unitat de l'esquerra enllà on siga possible com a eix d'una corrua de forces progressistes i no ensinistrades. 
 
Pel que fa al país Valencià, i a les eleccions generals del proper novembre, sobre 33 diputats estatals, agafant de base de partida els darrers resultats autonòmics i creuant-los amb les darrers índexs demoscòpics, amb una candidatura d'unitat de l'esquerra (Compromís+Podemos+Eu+ ERPV)  donaria entre 13 i 14 diputats, entre 8 i 9 al PP, entre 7 i 8 al PSOE i 4 a C's,
 
Sense unitat i amb el campe qui puga, el PP seria la primera força amb entre 11 i 12 diputats, el PSOE entre 8 i 9, Compromís entre 5 i 6. Podemos entre 3 i 4 i C's  4 diputats.
 
Parle evidentment de “política estatal”, on Podemos s'ha convertit en “el gran perill”, en l'enemic públic nº1 per a l'actual “sistema”, com a possible eix vertebrador d'una nova alternativa fora de la submissió a la Merkel, a partir d'ací cadascú que faça la seua composició de lloc i actue en conseqüència... Començant per Podemos i el seu discurs d'inclusions, exclusions i pactes, segons amb qui, com i de quina manera.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next