De la honestedat en la política… i el valor de les paraules

Les paraules tenen un valor afegit i fonamental que li les dóna la persona que les diu, i això, més que un teorema ‘doctrinari’ és un axioma, fonamentat en la trajectòria personal de qui les pronuncia. Quan Baldoví diu en una enteevista en La Veu que “el Bloc estarà a l’altura per defendre els interessos del País Valencià” dóna carta de naturalesa i confiança al valencianisme polític que mira més enllà d’un cert emmirallament de curta alçada i volada —com les perdius— per enlairar-se en un vol arriscat —com els turcassos— que endemés dels perills antròpics dels caçadors, s’arrisquen al desafiament a cel obert, dels esparvers i demés aus rapinyaires, sense més defensa que la confiança en el seu orgullós, elegant i vigorós vol.

Les paraules de Baldoví, venen avalades per la seua trajectòria, no debades el CIS diu que Baldo, malgrat les seues curtes intervencions al Congrés, per raons de la seua solitud, és el segon parlamentari millor valorat, cosa gens baladí. Doncs bé, Xavi Pérez recull al seu article ‘El Bloc estarà a l’altura per defendre els interessos del País Valencià’ diverses reflexions de Baldo sobre l’actual debat del possible acord amb Podemos de cara a les properes estatals, d’una valentia, trellat, claredat, altura de mires i saber estar en ‘política’, que entre altres coses és també allò de pensar i defensar idees que influencien en la presa de decisions ‘polítiques’ pel bé general de la ciutadania, per damunt d’interessos personals, malgrat el perill de no ser ben entès pels receptors del missatge.

Això entre altres coses, també denota l’honestedat d’un polític, la majoria dels quals repeteixen com a lloros, discursos ‘corporatius’ on diuen al dictat, allò que els bruixots de la sociologia política recomanen que és el més ‘políticament correcte’ per recaptar vots com qui arreplega caragols siguen de la mena que siguen, moros, vaquetes serranes, xonetes, cristianes, avellanencs, boquimolls, i caragolines sense molla que no aprofiten per a res… i els arreplega on pot: motes canyars, ribassos, sèquies, femers, carxofars, cementeris, aiguamolls… imagineu-vos ‘la caragolà’ que pot eixir d’ací si no es destrien com cal aquests gasteròpodes dels quals, els entesos, diuen que hi ha desenes de milers de varietats.

Continua dient Baldoví:

«… crec que és una oportunitat històrica , no exempta de riscos, que no podem deixar passar, sempre he cregut que el més important es defensar els interessos del meu país».

«Compromís, si anara en solitari a les estatals “tindrien, en el millor dels casos 4 o 5 diputats i ens quedaríem sense grup parlamentari propi perquè la llei electoral obliga a traure un 15% dels vots en les tres circumscripcions»

“Tenim més a guanyar que a perdre en aquesta possible coalició” amb Podem. “Hem de ser capaços d’entendre que les decisions més importants per al País Valencià es prenen a Madrid”

No es pot dir més clar, ni d’una manera més honesta… és la seua reflexió personal i l’aventa tal com raja ben conscient que això no encaixa dintre dels discurs d’un cert ‘nacionalisme valencià’ (?) un tant ancorat amb el “visca el pa, visca el vi i visca la mare que mos ha parit!.. aixina, en incoactiu, que sembla més pròxim i popular. Els incoactius segons on i com són discutibles, encara que açò no té molta més transcendència. El debat polític, hauria d’ésser una altra cosa perquè a la llarga… en té molta, de transcendència i efecte real sobre els ciutadans.

_{Eugenia Arnal i Joan Baldoví}

Poc abans del seu dissortat traspàs, l’Albert Camús —tot un referent del món llibertari—, reflexionava en veu alta en un míting de la CNT a l’exili francès, i els vingué a dir, més o manco, que d’alguna manera havien perdut el pols sobre la situació real a l’interior de l’Espanya franquista i amb això, tenien equivocada la tàctica i l’estratègia, i que al seu parer, les “incipients ‘Comisiones Obreras’ amb la seua inicial pluralitat eren qui millor havien analitzat la situació real i el camí adient per continuar el combat de sempre per les llibertats, amb noves formes de lluita en aquelles complicades circumstàncies”.

Cal tenir el cap molt ben moblat, i molta autoritat moral, per manifestar allò que hom realment pensa, al davant d’un ‘auditori’ predisposat a oir una altra mena de discurs.

Gràcies al Baldoví ‘polític’ —amb l’accepció més noble de la paraula, malgrat estar tant desprestigiada per la fellonia de tants— pel realisme i possibilisme de les seues reflexions i el coratge d’exposar-les públicament sense recança.

Salut i República!