El 10 de desembre de 1948 l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) sentava les bases del que hauria de ser l’eix fonamental de la convivència entre les persones, els estats i les nacions, després de les dues guerres mundials que apedregaren la humanitat al segle XX, en un document conegut com la Declaració Universal de Drets Humans, que tots els components de l’ONU haurien de signar, fomentar i respectar en l’avenir…
L’Assemblea General
“Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguen, mitjançant I’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats i asseguren, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció”.
Als seu preàmbul deia…
“els Estats membres s’han compromès a assegurar, en cooperació amb l’Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals”.
I al seu articulat:
Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
Article 15
1. Tota persona té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seua nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.
Així eren i són les coses, els conceptes…
L’Espanya franquista, amb l’auto-proclamat “centinela de occidente” al seu cap, un cop acabada la segona guerra mundial va sol·licitar l’entrada a l’ONU, a la qual cosa l’Assemblea Reunida a San Francisco el 9 de febrer de 1946, declarà que: “prohibía la entrada de España a la organización alegando que el Ejecutivo español, “habiendo sido fundado con el apoyo de las Potencias del Eje, no posee en vista de sus orígenes, su naturaleza, su historial y su íntima asociación con los Estados agresores, las condiciones necesarias que justifiquen su admisión“.
Mesos després i com a resposta a les renovades peticions d’aquella Espanya negra i fosca encara afegí el 12 de desembre un corol·lari bes esclaridor on deia que:
“… el Régimen había sido “impuesto por la fuerza al pueblo español” por lo que “no representa al pueblo español”. Conforme a lo aprobado, la ONU aconsejaba a todos sus miembros que retiraran a sus representantes y embajadores de España hasta que no hubiera cambios significativos en el país, para lo que se daba el plazo de un año”.
L’any 1953, en plena guerra freda, el franquisme signava el “Concordato con el Vaticano”, amb el que regulava les relaciones entre “Iglesia y Estado” i així mateix obtenia “un aval internacional” una benedicció per al franquisme en el seu empeny per entrar en l’ONU.
Per acabar l’ensabonada signava amb el EEUU l’anomenat “Pacto de Madrid” mitjançant el qual lliurava als nord-americans part del “solar de la pàtria” per a la instal·lació de 3 bases militars d’aviació (Morón, Saragossa i Torrejón de Ardoz) i una naval: Rota) , a canvi també del seu recolzament polític… tot això sense parar la matraca del “Gibraltar español”, la qual cosa li donava un toc un tant surrealista a l’operació.
La Declaració Universal dels Drets Humans? La seua repercussió sobre les persones en aquella pobra i sinistra Espanya de 1955? Gairebé 22 anys després d’ésser acceptats a l’ONU, el 15 de juny de 1977 , dos anys després de l’agònica mort del sàtrapa, tingueren lloc les primeres eleccions més o manco “formalment democràtiques” amb les que s’iniciava un procés encara inacabat —com és ben notori 40 anys després— cap a una veritable democràcia, del qual l’actual procés de Catalunya i el 27-S n’és un esglaó més.
Del que pensen, diuen, opinen i amenacen els hereus del franquisme, els que han tornat a la caverna —si és que alguna vegada havien eixit?— i “els modernos” amb la seua “ nova marca” sobre aquest procés, no cal que us diga res, ho teniu ben palès a través dels mitjans de masses en suport paper, ràdio i tve —tots a les seus mans incloent-hi els de “les sotanes”— i potser a alguns els hi puga sorprendre encara articles com la crida-semó “A los catalanes” del Felipe, que en la seua deriva personal ha perdut la ideologia, la vergonya i la decència —al meu minso entendre, clar està— on llança una amenaça subliminal:
“No creo que España se vaya a romper, porque sé que eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado electoral”.
Aquest “sea cual sea el resultado electoral” dóna la dimensió exacta del pelatge moral i el respecte que té per la democràcia, aquest gos vell i corregut de l’esquerra cañí, reconvertit en aliat i nou príncep de la tenebra… Tela marinera de personatge.
Salut i República!
