Jordi Sebastià: espantar-se per què?

12 setembre 2015 01:00h
Enric Morera, Jordi Sebastià i Mònica Oltra.

Benvolgut amic Jordi, és ben aclaridor quan dius: “Jo estic en política perquè sóc valencianista”. A la qual cosa, que entenc perfectament, et diria que jo sóc un home d'esquerra —això denota ideologia— i he militat sempre dintre del valencianisme polític i cultural des dels anys 60 del passat segle, com a posicionament ètic en la vida —això denota sentiment—, però la política es fa o s'hauria de fer al meu minso entendre, des de posicionaments ideològics, conjuntament o no amb d'altres, però sobre la base de les ideologies.

A hores d'ara ets un brillant polític actiu, electe al Parlament Europeu, que no és poca cosa, més bé allò tan gastat d'una veritable “pica en Flandes”, poca broma, en representació d'una “Cooperativa Política” —un gran encert polític— com és “Compromís”, peça fonamental i avantguarda a hores d'ara de la nova “renaixença valencianista”, i ara “va de bo”. Sociològicament és un moviment totalment transversal i interclassista, ací rau el seu èxit electoral, heu sabut canalitzar “el sentiment valencianista” com aglutinant i punt de trobada de diverses sensibilitats ideològiques, des de la dreta racional a l'esquerra fins i tot a alguns que es reclamen de l'independestisme, al si de Compromís, i em lleve el barret davant d'aquest treball conscient, pacient, seriós i honest. Per això mateix, “Compromís” no té una “ideologia oficial”, ni ho pretén —pense— ni la busca, simplement intenta fer “política possible i efectiva” en un país tan desestructurat i enfonsat, com tenim ara, després d'estar 20 anys en mans d'una dreta (això és ideologia), incivil, corrupta, inculta, autoritària (això és falta de moralitat), beata —res a vore amb l'humanisme cristià— i 'españolera cañí' (això potser un sentiment o deliri... vés a saber).

Arribats ací he de dir que el valencianisme expressat com a “ideologia nacionalista” —crec que no és el teu cas perquè afines bé les paraules— no existeix com a ideologia, “filosòficament” dintre de l'esquerra,: el “nacionalisme entés com a ideologia” és de dretes, o potser pitjor encara... evidentment al meu minso entendre, atés que sempre he estat un lector autodidacta, i m'agradaria saber què pensen d'això mateix veus més autoritzades del ram de la filosofia, que les hi ha al nostre petit país.

Als anys 80 vam coincidir en la UPV primigènia, aquella UPV configurada pel PNPV de Burguera, L'AEPV, antics militants del PSPV, del PSUPV, del PCPV, del PSOE amb Albinyana... segur que em falta algú més... on potser hi havia gairebé més sigles que militants, llevat del nucli original del PNPV, el més nombrós. Vist amb perspectiva històrica, aquella UPV era molt semblant, per la seua transversalitat i interclassisme, a l'actual Compromís, salvant les evidents distàncies en quant a militants i presència política. Personalment vaig estar en aquella executiva inicial, sempre tenint ben clar que el camí seria ben llarg i complicat: de bell nou i com sempre tornàvem a la trinxera de la resistència. Férem unes llistes municipals i autonòmiques a “l'heroica” i els resultats foren ben magres. Cap problema, com sempre, calia continuar, Burguera i Albinyana, exhaurida aquella opció, amb l'honestedat, dignitat i visió política que ha marcat les seues trajectòries, deixaren via lliure per a una renovació generacional del valencianisme polític, en una primera etapa, amb Andreu Banyuls, després amb Pere Mayor: es parlava molt de “nacionalisme valencià” un tant en abstracte i els nostres referents de pes eren el PNV basc i CIU en Catalunya... tàcticament i pragmàtica ho podia entendre com un pas necessari... però ideològicament, com a home d'esquerra no em feia el pes i per això mateix, finalment vaig abandonar la UPV.

Han passat els anys i la història és ben coneguda. El valencianisme polític ara ja té responsabilitats de govern importantíssimes a la política de país, i per primera vegada té possibilitats d'influir i facilitar els canvis de rumb necessaris en la política estatal, formant-hi part d'una majoria de centre-esquerra, esquerra,—això és ideologia— amb pes suficient, veu i vot per decidir... o potser continuar testimonialment al grup mixt amb 3 o 4 diputats —que tant li fa— diluïts en ell. Ambdues possibilitats són honestes políticament i perfectament defensables segons des d'on... però els resultats pràctics no representen el mateix.

Aquest cap de setmana el Consell Nacional del Bloc, la més important estructura del valencianisme polític, i per tant de Compromís, i ensems, la menys “definida” ideològicament, debatrà sobre els possibles acords electorals amb d'altres forces d'esquerra del País Valencià. No serà un debat fàcil, ja que ve precedit de tot un moviment a la contra generat al seu si, i un contestat “referèndum” agafat en pinces, on s'aprovà obrir converses “amb altres forces”.

Hi ha una cosa que m'ha cridat l'atenció les darreres setmanes i són les declaracions de militants i votants del Bloc i de Compromís, tot dient que eixe pacte significaria “la mort del valencianisme polític”, i em crida l'atenció per la poca confiança que denotem sobre la l'arrelament aconseguit pel valencianisme en totes llurs vessants a través de la lluita constant de tants anys, i en tants fronts, com si això fos una moda passatgera, una fumaguera... perquè segurament no s'han adonat de la veritable magnitud ètica, moral, cultural i política de l'eclosió i la força que el valencianisme projecta cap al futur.

En diuen —els contraris a la possible coalició electoral ampliada—que no votaran mai més a Compromís si finalment pren una opció unitària, que això és trair el “valencianisme nacionalista”, i qui no pensa com ells és espanyolista i d'altres adjectius sense cap trellat... No sabria dir de quin context polític vénen ni de quina figuera han caigut.

Per altra part, aquesta possible unitat que s'està debatent, pot compensar amb escreix —pense— aquesta “pèrdua electoral” amb la suma que precisament, per això mateix, il·lusiona i rearma l'esquerra i centre-esquerra valencianista que així sí, i de cap altra manera, pot configurar el primer grup parlamentari propi del País Valencià a les Corts Generals de l'estat, en uns temps que s'albiren, històricament ben decisius per al nostre futur col·lectiu.

Acabaré dient que tinc plena confiança, malgrat tot, amb els dirigents “plurals” de l'esquerra valencianista com ara Jordi Sebastià, quan des de la seua posició crítica diu: ‘M'espanta un pacte amb Podemos per a les eleccions estatals’. I a les mateixes declaracions diu en un altre paràgraf: “Jo estic en política perquè sóc valencianista”, assegura alhora que afirma ser un “militant disciplinat”.

És a dir que dóna la seua opinió, i continuarà militant en el Bloc, siga quin siga el resultat del debat i la decisió presa democràticament sobre els possibles pactes. Això denota saber estar honestament en política... tot un luxe per als temps que corren.

Salut i República!
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next