Ens ha deixat l’amic i company de tantes coses Francesc de Paula Burguera, ver valencianista, el vaig conèixer als anys 60 en aquell Rat Penat que podríem anomenar “de la il·lustració” que presidia l’arquitecte Joan Segura del Lago i ocupava la secretaria Enric Matalí, un Rat per on passaven amb més o manco assiduïtat homes com Sanchis Guarner, Emili Beüt, Sanchis Civera, Moròder, Maria Beneyto, Fuster, FP Burguera, Joan Senent, Soler i Estruch, Marí Montanyana, Francesc Ferrer Pastor, Mossen Sorribes i Gramatge … i això per a un jove ‘proletari’ de Tavernes Blanques, treballador de la industria naval i després forner, conèixer gent certament d’una altra classe social, del món de la cultura que s’interessava pels temes valencians era tot un descobriment. Per altra part en aquell mateix Rat estaven els germans Codonyer, els Serneguets, Mart í Bodí, Ballester, Tàrrega, Boscà, Merxe Banyuls, Toni Moll, Alonso, JV Maroto, Ariel, el meu germà Eugeni, Albert Thous, Eliseu, Toni Peix, Empar Bellver, Martí Gomez, Rafa Sena, Pilar Calatayud, Jordà, Guia… gent amb la qual sintonitzava més per qüestions més o manco ideològiques i sobre tot generacionals.
Al RAT vaig conèixer Paco Burguera i és una relació que mai he perdut, no debades sempre li he reconegut el seu mestratge periodístic, literari , el seu valencianisme i el seu coratge i tremp polític sempre a favor i espentant l’honorable causa, com la que més, del País Valencià que somiàvem modern i democràtic, alguns, i d’altres, socialista, comunista, llibertari… tot això sota el mateix trespol d’aquell aleshores vetust edifici de la Plaça Manises.
Fou allí mateix on vaig comprar al conserge, el tio Moll, el primer llibre que vaig llegir de FP Burguera, ‘Recull de contes populars’ (Albertí Editor, Barcelona 1958), era una antologia de contes on entre altres apareixia un conte, ‘El caminant’ d’un jove que signava F. de P. Burguera, anava d’un jove que havia començat a caminar a soles —tota una al·legoria.
«Molt de temps ja , que caminava al llarg del temps, de les hores, i els dies, dels anys. I es trobava fatigat. No tant perquè havia caminat sinó per la manera com ho havia fet: tot sol, sense ningú al costat…»
Em recordava l’amic JV Maroto, en comentar el traspàs de Burguera, l’impacte entre el jovent valencianista de l’època, d’un article seu publicat al ‘Valencia Fruits’ que dirigia Martin Dominguez: ‘El oso, el pandero y los gitanos’ —potser era el títol— on parlava de la marginació dels valencians i el paper que ens havien donat en aquella trista comèdia, o tragèdia que n’era el franquisme, i que sembla que tampoc en eixe aspecte ha canviat massa ‘el paper’ dels valencians com queda ben palès i notori, ara ja ho diuen tos però… en aquells difícils anys ho deia i ho denunciava un jove periodista valencià: Burguera.
A principis dels 70, crec recordar, la vocació política de Burguera l’espenta a presentar-se a ‘Procurador’ a la pantomima aquella de les Corts Generals del franquisme, per allò que anomenaven ‘El Tercio Familiar’, des del Rat van fer una petita campanya de recolzament però… aigua en cistella, no obstant, això potser fóra el primer intent per donar veu d’alguna manera al valencianisme que portava a dintre seu des de ben jove, ben influenciat entre d’altres pel Mestre Carles Salvador que a una carta datada el 23 d’abril de 1949 ja li havia escrit, imagine que contestant-li a algun preguntat, de la següent manera:
«Per a mi escriure en valencià és un acte de fe valencianista: i el valencianisme es abans de tot, una posició ètica»
Aquesta esclaridora reflexió de C. Salvador a un jove F. de P. Burguera, ha estat una mena de pedra filosofal per a mi —l’he posada orgullosament, com a cita que obri totes les edicions de ‘La Solsida’, i per a molts valencianistes i encara, o potser ara més que mai.
La fotuda ‘Transición’ que patírem, ens allunyà políticament en un principi però… ens retrobàrem de bell nou en la fundació de la UPV com a tants companys d’aquell RAT, el combat de sempre pel nostre país continuava, i en això estàvem.
Burguera, a la nostra caseta de la Fira del Llibre de València, li explica amb un tríptic ‘Vota UPV’ a la mà, a un jove Carles Recio, l’únic camí possible per al valencianisme en aquells moments —no sé si Recio en aquell moment ho entenia (?) però el Burguera polític, era inabastable al desànim, al descoratjament. L’amic i mestre Francesc Ferrer Pastor comparteix i aferma amb la seua mirada l’explicació de Burguera, jo m’ho mire sorneguer de la meua banda estant, i Isabel, ben jove i bonica, n’està ben atenta. Corria l’any 1982.
Enllà on estiga el teu estel, benvolgut amic i company F. de P. Burguera, de segur que brillarà amb llum pròpia i no ‘caminarà sol’ ni ‘morirà sol’ com el protagonista del teu conte, estarà entre tots els estels de les companyes i companys valencianistes que han seguit el teu camí i tan precedit en el traspàs… i guardeu-nos un lloc al vostre costat —el dels bons com deia l’Ovidi— que més aviat o més tard, totes i tots anirem a fer-vos companyia.
Salut i llarga vida a la memòria del patriota valencià Francesc de Paula Burguera.
