Cabòries personals

14 novembre 2015 01:00h
Jordi Sebastià amb Rafa Arnal el darrer diumenge d'octubre al Puig.

Amb tot el carinyo del món per a l'amic Jordi Sebastià.
 
Fa unes quantes setmanes que no escrivia la meua col·laboració per a la Veu del PV. Després de escriure diverses vegades les meues reflexions sobre la necessària unitat de les esquerres des de fa mesos, i rodant pel món com he fet sempre, diverses companyes i companys, amigues i amics em deien que si m'havia cansat del debat, que si m'havien afectat les dèries i els insults d'algun que altre descervellat... res d'això, és molt més simple: un fet familiar amb un trist final ens ha afectat i condicionat les darreres setmanes, i per això mateix.
 
La vida continua, els debats i el combat de sempre estan ahí i cal afrontar-ho i tirar endavant. He seguit l'actualitat, perquè m'afecta com a totes i tots i he de dir que m'ha deixat amb cert agredolç la resolució final de les coses. La unitat final de totes les forces valencianistes, d'esquerra i de país no ha estat possible, i ací cadascú dóna la seua versió amb encerts i desencontres, el per què i el per què no... el temps i els resultats deixaran cadascú al seu lloc i a continuar.
 
Pel que he llegit i més o manco entés, han pesat més els condicionants que l'objectiu, i això denota una certa falta de “cultura política i del pacte” que arrosseguen els nostres “dirigents”, una certa “immaduresa” diria jo, però és el que hi ha ara i ací, i amb aquests vímets s'han de fer les cistelles. Ara en lloc de fer un cistellot gran on caberen tots, finalment han eixit dos, cistelles de diverses mides: la de Compromís-Podemos, i la d’EU amb d'altres.  La del PSOE sempre va a banda i qui sap on derivarà finalment.
 
Malgrat la dificultat extrema de la seua gestació, la de Compromís-Podemos, és la que més possibilitats té d'assolir un grau de representació valencianista i d'esquerra mai coneguda en aquest petit país nostre —això és un fet axiomàtic—  i sols per això mereix el respecte de les dones i homes d'esquerra i valencianistes que, per damunt del seu ideari personal i el com s'han fet les coses, ara han de decidir si arrimen el muscle, si declinen la participació, o si decideixen optar per una altra cistella... tot això mereix el mateix respecte, entrebancar activament en negatiu l'acord Compromís-Podemos ara i ací, és una altra cosa que, evidentment afavoreix la dreta. Allà cadascú amb la seua consciència.
 
Personalment, i com és ben sabut, vaig estar al grup fundacional del PSPV, un partit valencianista i d'esquerra com deia a la seua carta fundacional, que es reclamava del marxisme, com a instrument per analitzar la realitat. Quan a les primeres eleccions de la “Transición” es vam trobar en una situació potser un tant semblant a l'actual, l'ala “esquerra” —i per suposat valencianista— del partit era partidària d'anar amb el PSP de Tierno (Unitat Socialista del PV-USPV) a unes eleccions en clau “española”, amb certes possibilitats d'obtindre una mínima presència  en aquelles Corts Constituents —com així fou. 
 
L'ala “nacionalista” —el concepte d'esquerra era més difús— optava per anar “En Bloc” amb  els carlins i el MCPV, on alguns dels seus dirigents sabien de la feblesa de l'opció que conduïa directament a la marginalitat —segurament era la intenció subliminal, analitzant el que passà després—  i els que no ho veien, és que no estaven a l'altura, o que ja els hi anava bé allò de quedar-se en la marginalitat per altres raons  —tot això és una altra història—, però allò més dur era la inòpia política de part de la militància —en realitat i dissortadament uns pocs centenars, sense cap experiència electoral... veníem de la clandestinitat—  que pensaven que  traurien un resultat excepcional per si sols —eixa era la moto que els hi havien venut— i ... els resultats foren ben  decebedors, així com els de la dreta valencianista de la UDPV. Això caigué com una pesada llosa sobre el valencianisme polític en general que, per altra part, ens feu a tots posar els peus al terra i preparar-nos per una “llarga marxa”—alguns— , el resultat final de tot allò ha esdevingut d'alguna manera l'actual Compromís. D'altres, s'ho pensaren bé i... finalment decidirem pujar-hi al carro dels vencedors on hi havia a l'horitzó més càrrecs que militants, i vull creure  que amb bona intenció.
 
Ara no és el mateix i afrontem una situació un tant semblant, però amb l'experiència viscuda, noves generacions, milers de militants —no centenars—  i una presència municipalista i autonòmica de primer orde. Ara ja no es podem conformar a tindre “presència” a un parlament espanyol que així mateix, serà “constituent” i marcarà les noves fites de l'estat, aquesta serà una nova “transició” on hem de tindre un grup parlamentari propi, valencianista i d'esquerra, i aquesta ha estat la veritable raó dels dirigents de Compromís i Podemos al País Valencià —al meu minso entendre, i els felicite fraternalment i solidari—  que ara sí han actuat amb criteris polítics reals per analitzar la veritable situació per damunt de posicionaments “d'estètica o creença personal”. Si l'objectiu és un grup parlamentari, l'única opció era la unitària, la resta pura disquisició metafòrica, un somni, o potser un mal son, a criteri de cadascú.
 
Arribats ací cal constatar la prudència i el saber estar dels dirigents i fins i tot la militància de Podemos al PV, on de segur també hi haurà discrepants  amb la “coalició electoral”, que no han fet cap aldarull que enterbolira el procés ni l'entrebancara, en contrapunt amb dirigents del Bloc i un nombrós grup de militants que han mostrat la seua disconformitat —alguns— d'altres la seua intenció de no votar—estan en el seu dret, faltaria més— i finalment estan els “Nostradamus cassolans” que han pronosticat l'apocalipsi del valencianisme... Que Santa Llúcia els conserve la vista.
 
Però que no s'espante ningú, el procés està en marxa i per una part pot perdre votants, què li anem a fer, però per l'altra l'efecte unitari farà de multiplicador i de segur que a les properes eleccions, obtindrem per primera vegada un grup parlamentari propi, valencianista i d'esquerra. La valentia política  de l'objectiu esborra les baralles del sinuós camí que l'ha fet possible, i qui no entén açò —deixant a part el sentiment de cadascú— és que no entén allò que s'anomena “fer política”...
 
Igual el que no entén sóc jo —que tot potser digué Caliu—, qui sap, però vos comente el que pense i... vosaltres mateixos.



 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next