Abans de la passada contesa electoral del 20-D, vaig estar un any dient la meua, allò del necessari pacte de les esquerres… i per això mateix vaig rebre tota mena d’insults, desqualificacions i improperis, per part d’un ramat de descervellats que s’entretenen enviant comentaris sense cap trellat, comentaris que no necessiten cap contestació ja que per si sols ja es contesten i diuen qui és cadascú.
Per altra part també mostres de sintonia i simpatia amb allò que exposava, cosa que sempre m’ha esperonat i m’anima a continuar opinant com a home lliure de lligams de tot tipus fora de la meua consciència.
I heus ací que ja estem de bell nou en una contesa electoral atés que la passada, la del 20-D , es va quedar a dos de val i amb la pilota encalada. Tertúlies, polítics de divers pelatge, opinadors, escolans, campaners, artistes, escriptors, professionals… gent de tota mena, condició, credo, ideologia, tendència sexual, dels d’anar a misa i dels del no de cap manera, estan més de cinc mesos tirant-se el trastos al cap i culpabilitzant a llur conveniència a tiris i troians, per allò de no haver aconseguit formar un govern, o alguna cosa que se li assemble, i per això ara toca repetir les eleccions per a disgust de tot el personal (?) i que ens costaran un ull de la cara, o un ou, vés a saber, per culpa del PSOE que no es vol acoblar amb el PP (diuen els peperos); del PP —acusen els de C’s, per entrebancar el flamant acord PSOE-C’s; per culpa de “Podemos” i els seus aliats —diuen des d’un PSOE vergonyant que en la seua deriva ha perdut el nord, i pretenia que des de l’esquerra li beneïren el ram del pacte amb la dreta de C’s. I com no, Podemos, Compromís i IU li han retret al PSOE la seua falta de voluntat per construir una veritable alternativa d’esquerres i les seues pors internes a les amenaces de les seues baronies… Arre gos!
Amb açò, i rebolcant-se en el discurs de “diu el mort al degollat… Qui t’ha fet eixe forat?” s’han perdut cinc mesos. En honor a la veritat no tots han tingut el mateix comportament i cal remarcar l’esforç de Compromís, l’esforç de Baldoví fins al darrer moment.
Allò més indignant de tot, per a mi, com a home d’esquerra, no és la pèrdua de temps, allò de no saber traure el peus de la panera… És la misèria, la futilitat, l’insult a la nostra intel·ligència del discurs d’un PSOE estatal, pretesament d’esquerres o ves a saber a hores d’ara ja, que intenta justificar el seu ensinistrament, o la seua falta de valentia a l’hora de constituir un govern progressista per foragitar el PP, amb l’excusa de no poder acceptar cap ajuda o pacte, per activa o passiva, de partits “independentistes”, ni de Podemos — la seua actual bèstia negra— , perquè reconeix el dret dels catalans com a poble, a promoure una consulta per decidir, democràticament el seu futur, que és, per altra part, com resolen els conflictes polítics interns les anomenades democràcies formals, els “països del món lliure” —diuen— com ara Canadà, Bèlgica, Escòcia, Suissa…, i com ara faran els anglesos amb el complicat referèndum sobra la seua possible eixida de la UE i l’efecte Brexit, que pot posar cul per amunt i complicar no sols l’economia anglesa, si no la de tota la comunitat europea i la bola del món, i malgrat tot, els anglesos votaran el proper 23 de juny el seu futur lliurement i democràtica.
Tres dies després tindran lloc les noves eleccions estatals a l’Estat espanyol, que no sols dirimiran si el proper governament serà progressista o conservador… Allò més important per al futur de l’esquerra renovadora serà que posarà a cada partit i dirigent al lloc que li pertoca, i sabrem si el PSOE encara és un partit d’esquerra i de progrés o si definitivament el seu ensinistrament, baronies i les males companyies l’han conduit a una mena de Lerrouxisme miop i rovellat a estes altures del segle XXI, com a llindar del seu pas per activa o per passiva al no-res, a la desaparició vergonyant, com el PSI, com el PASOK… o allò pitjor: confluir amb la dreta més reaccionària seguint l’estel dels socialdemòcrates d’Acción Democràtica de Venezuela, mira per on, Venezuela, on el darrer president socialdemòcrata, Carlos Andrés Pérez, bon amic de Felipe González —quines coses té la vida— fou destituït i empresonat per corrupció…
Nosaltres, des d’ací, i a la valenciana manera, demostrarem que una altra forma de fer política, unitàriament, és possible. Ara som ja una referència… en passar el 26 de juny de segur i com a primera força del País Valencià serem un exemple a seguir. Ja ho deixà dit, escrit i dibuixat Artur Ballester al seu cartell: El País Valencià a l’Avantguarda d’Ibèria.
Salut i República!
