Va nàixer amb retard per coses de la guerra perquè, els nostres pares Eugenio i Carmen, tenien previst casar-se en setembre de 1939 però, en juliol tingué lloc el colp feixista i tot seguit la cruenta i incivil guerra d’Espanya que anorreà a sang i foc les esperances republicanes, i pel que fa a les intencions dels nostres pares tallà de soca-rel el seu projecte de formar una família doncs… d’extracció proletària tots dos —la meua mare treballava des dels 11 anys a un escorxador i estava afiliada a la UGT; el nostre pare treballava de forner des dels 9 anys i era militant anarco-sindicalista (CNT on evolucionà cap al Trentisme)—, passaren la guerra i encara esperaren uns anys ja que la mare no tingué problemes però el pare anà a parar a un batalló de treballadors en intendència militar per poder eludir camps de concentració i procés a la Causa General per les seues activitats sindicalistes, prudentment esperaren el pas de la “furia vengativa” i… Cloto finalment donà el vist i plau al natalici del meu germà Eugeni en agost de 1942.
Làquessis sembla que comença a teixir el complicat fil a la seua vida en aquells anys farcits de penúries i misèries on vam anar sobrevivint, no debades el meu pare era forner i amb el minso jornal anaven aparellades les tres vienes de pa que rebia cada jornaler com a complement… gana, gana, no en passàrem, teníem pa, oli de casa i fins i tot vi. Un retrat il·lustratiu pot ser que la nostra mare no ens deixava berenar al carrer per raons ben evidents.
Una cosa ben clara sempre hem tingut al llarg de la vida: nosaltres érem fills dels que havien perdut la guerra i el nostre pare sempre ens deia que la nostra casa era un món, però fora n’hi havia un altre hostil amb el nostre i havíem de ser prudents. Això era una lliçó apresa des de ben menuts perquè no debades la nostra casa era un espai de llibertat i respecte —nosaltres sentíem les emissores estrangeres cada nit alhora que la nostra mare, de la seua banda estant resava el rosari. Eixe és el retrat de la nostra casa… no gens habitual aleshores.
Cada dia el pare ens comentava les notícies que havíem sentit a les ràdios estrangeres—això és una cosa molt definitòria del didactisme del món llibertari— i les vivíem apassionadament.
Érem una família que vivíem i treballàvem tots plegats, primer en un petit negoci familiar complementari dels jornals del pare (palla, llenya, serradura i fem) per la qual cosa compràrem un camió provinent de la guerra de Korea, en una subhasta, i això ens convertí d’alguna manera en argonautes, cada viatge era una aventura, una nova descoberta… i anàvem sempre junts.
Finalment, a mitjans dels anys 60 muntàrem un forn al nostre poble, a Tavernes Blanques, que ben bé puc dir que fou el primer “territori lliure i democràtic”, a Tavernes, des del final de la guerra. El forn es convertí cada matinada, en espai de trobada, debat i difusió de notícies sobre el combat contra la dictadura franquista, on ens visitaven companys del meu pare, amics, estudiants… i fins i tot la guàrdia civil local de ronda, perquè al forn sempre hi havia café de calcetí calent, conyac i pastes per matar el cuc. Quan entrava la guàrdia civil parlàvem del Valencia FC —la nostra debilitat— i en marxar tornàvem als debats.
Fills de músic, balladors —dita valenciana— vam començar a militar al moviment valencianista d’esquerra dintre de les joventuts i els cursillistes de “Lo Rat Penat” i conseqüentment passàrem a la lluita política. No ingressàrem al PSV, malgrat que allí militava Toni Moll, Alonso, Tàrrega… perquè vist des de fora, aleshores, ens semblava un partit elitista i d’universitaris amb Eliseu com a referent, i nosaltres veníem del món del treball, sintonitzàvem més amb els obreristes com Codonyer, Serneguet, Vargues, Boscà… que els veiem més propers malgrat pertànyer ideològicament al món del “xinos”, del qual no teníem bona referència per la tradició llibertària que ens venia del pare i… la maleïda guerra havia creat barreres de difícil trànsit.
Férem els cursos del RAT fins assolir el títol de Professor, i vam començar a organitzar cursos a Tavernes, Alboraia, Meliana… anàvem teixint xarxa amb companys ben entranyables com l’amic i company de sempre JV Maroto. Des dels cursos passàrem al que anomenàvem “front cultural” conferències, aplecs, i la cançó sota la batuta de Rafa Sena, el teatre…
En 1972 mor Segura de Lago, president del RAT i en convoquen eleccions per a nomenar nou president i junta directiva. Es presenten dues llistes, una de continuïtat encapçalada per Emili Beüt i una altra de signe progressista encapçalada per Joan Senent i Manuel Sanchis Guarner… Eugeni va també en eixa llista en representació nostra. Les eleccions, presencialment estaven guanyades però faltava els vots delegats, una ‘muntonera’, “Gobierno Civil” de València ho sap i no està disposat a acceptar-ho, per la qual cosa envia un delegat que està a la mesa electoral, comença l’obertura de sobres delegats i apareixen socis que havien mort feia temps. Denunciem el fet i es paralitza l’elecció, el delegat governatiu diu que no procedeix la reclamació i dóna per bons tots els sobres delegats… Emili Beüt resulta “elegit” tot i que anys després l’acusaren de “catalanista” i el van substituir per Xavier Casp.
El mateix any forma part de la llista al Congrés de Diputats d’Espanya en el lloc nº 7 de la llista d’Unitat Socialista, llista encapçalada per Manuel Sánchez Ayuso, que va resultar electe.
A les municipals de 1979 és elegit regidor a l’Ajuntament de Tavernes Blanques i posteriorment diputat provincial en aquella il·lusionant Diputació de València que presideix un antic company del grup fundacional del PSPV i gran amic de l’Eugeni, Manolo Girona, que al llarg de la vida sempre li ha mantingut una gran estima. L’Eugeni és el diputat que se n’ocupa dels hospicis de la Beneficència i la Misericòrdia, primerament amb un altre diputat, Manolo Lledó, que posteriorment dimiteix i finalment és l’Eugeni qui s’ocupa “políticament” del desmuntatge dels hospicis —una mena de presó per als xiquets— i es crea una xarxa de pisos tutelats per diversos pobles per tal que tinguen una vida al més normalitzada possible lluny dels murs dels hospicis.
Sembla que el seu “perfil polític” no acomplia els plans del partit per a la segona legislatura i donaren per finalitzat el seu treball com a diputat provincial. Encara continuà uns anys de regidor a Tavernes fins que, profundament decebut per la trajectòria del PSOE, va causar baixa com a militant i mai més s’afilià a cap altre partit, això sí, mai abandonà la seua adscripció i convicció d’home d’esquerra on ha anat deixant el seu testimoni i el seu vot plural, ponderat en cada moment i circumstància… fins al darrer alè.
Àtropos finalment i sobtada, li tallà el darrer fil de la vida, omplint-nos de tristor a tota la gent que el coneixíem i estimàvem.
Salut, honor i llarga vida a la memòria de l’estel d’Eugeni Arnal Torres.
