Sense tot açò, costà moltíssim la interrelació i l’apropament del proletariat d’arreu del món. Així i tot, el 1864, a Londres, es va crear l’AIT més coneguda com la 1a Internacional, que aglutinava tot el ventall del pensament obrer, més o manco organitzats aleshores i on hi havien dos grans blocs per damunt de tota la resta: el que encapçalaven Marx i Engels (els marxistes) i el de l’anarquisme, amb Bakunin al capdavant… Amb les dues maneres d’entendre el procés d’alliberament social, les tensions existents des de la fundació la dugueren al col·lapse el 1872, amb l’expulsió de Bakunin i els anarquistes. Tot seguit traslladaren la seu de la Internacional a Nova York fugint de l’angoixant dificultat del seu desenvolupament en una Europa en mans conservadores i reaccionaries… fins a la seua dissolució el 1876.
Bakunin, refugiat a Saint-Imier (Suissa) després de la seua expulsió, funda la Federació del Jura, també coneguda com la Internacional Anarquista, on s’incorpora Kropotkin. Però, sense mitjans, isolat i malalt, mor el 1876.
Imatge de Bakunin projectada sobre un edifici
Per la seua part, els anarquistes refunden a Berlin l’AIT (Associació Internacional dels Treballadors), el 1922, amb la característica de no tindre cap mena de dependència ni lligam amb cap organització “política”. Malgrat les seues minses estructures, l’AIT continua activa.
A finals dels anys 40 del passat segle, en plena guerra freda, els socialdemòcrates mitjançant les seues organitzacions polítiques més o manco afins, reinicien els seus contactes amb diverses conferències internacionals que culminen en la fundació, el 1949, de la CIOSL com a braç sindical i, el 1951, de la Internacional Socialista.
Costa moltíssim, com veieu, històricament, la construcció d’organitzacions polítiques i sindicals que defensen les classes populars, allò que anomenem “l’esquerra”. Des dels temps de la Revolució Francesa, configuren un seguit d’encontres i desencontres, trencaments, dissolucions, tornar a començar, resistir… Perquè en “l’esquerra” tot s’ha d’argumentar, debatre, optar, votar democràticament, etc. i això crea disputes personals, egos, lectures esbiaixades.
La disputa Marx-Bakunin té com a conseqüència el final de la 1a Internacional; la dels comunistes i els socialdemòcrates la de la II Internacional i, a partir d’ací, cadascú per la seua senda amb la greu conseqüència de debilitar el moviment sindical.
Traslladeu aquest esquema a l’estat espanyol i es trobeu amb CCOO, UGT, CGT, Intersindical, CNT, etc. El resultat encara esdevé més atomitzat i, a qui afavoreix?
En el pla polític, la falta de respecte i unitat —per anomenar-ho d’alguna manera —entre les forces del Front Popular, entre altres coses, de segur que tingué el seu pes en la pèrdua de la guerra d’Espanya i les seues dramàtiques conseqüències.
Tot açò ve a compte de la meua reflexió personal sobre el passat congrés de Podemos: Vistalegre II. Passar del 15 M a Podemos fou un procés complicat on/que, uns per por, d’altres per pena, i d’altres vés a saber , no el compartiren tots —això és ben normal— però ningú negarà que ha estat el procés polític més revulsiu i impactant d’aquest segle XXI, que, endemés, ha omplert d’il·lusió i coratge i ha unificat veterans militants amb les noves generacions, ha renovat l’esperança —junt a Compromís, pel que fa al País Valencià— en un futur més just i solidari mobilitzant milions de persones en un moment que els partits vells de l’esquerra han perdut l’horitzó i han fet coll de figa. Per ací anem bé.
Vistalegre II. Foto: Josep F. Almeria
Ara ve allò de posar-ho en pràctica, amb generositat, valentia, fraternalment… En aquest petit país nostre molt mancat de cultura política, a tots els nivells i en tota mena d’organitzacions, hem vist com els “guanyadors” han laminat els companys “perdedors” una i altra vegada, amb tot l’empobriment que això causa entre els militants, simpatitzants, votants… Podemos pot demostrar a partir d’ara la seua grandesa o les seues misèries i això serà la responsabilitat de tots però, fonamentalment, del seu cap, triat democràticament pel ”soviet” que, malgrat la mala premsa intencionada i esbiaixada del mot, en realitat designa amb “tot el poder per al soviet” la consigna més honesta i clara dels principis de la revolució d’Octubre, malauradament malaguanyada quan es passà del soviet al personalisme. Una cosa ben clara i majoritària de Vistalegre II ha estat qui ha d’encapçalar el procés, qui ha de formar el nucli de direcció i desenvolupar el “programa”. A partir d’ací cadascú ha d’assumir el seu paper, amb respecte a la proporcionalitat i a la representativitat aconseguida i a continuar el debat —això sempre— de la manera més efectiva: amb unitat.
Cal recordar que la disputa política, la falta d’enteniment entre Lenin i Trotski, entre altres coses, al remat dóna Stalin com a resultat final i les esperances d’aquell procés revolucionari que tant havia costat i que anava a canviar el món, se n’anà en orris per la claveguera.
Sincerament no crec, no vull, que en això caiguen les companyes i companys de Podemos, que tenen un gran treball i una gran responsabilitat “política” per davant i als qui desitge més que mai bon vent i bona barca en aquesta travessia que reprenen, on necessitaran tota la força dels vents positius, per dèbils i minoritaris que semblen. “Veles e vents han mos desig complir”
