Diaris d’en Bosch 5
Ara li havien de treure les paraules amb pinces. Se sentia fart de contar històries i incapaç de vèncer la indecisió pel futur. Potser hauria d’haver mort abans que la dona, alguna volta xiuxiuejava mentre s’ensorrava. Vivia en trànsit entre la realitat i la fantasia, la qual cosa li donava la sensació d’evitar la melancolia. Tenia fresca la història de Ricard. Un cristià que travessava nedant el riu amb aigua del desglaç. Arribava en plena llum del dia a l’altre costat on l’Esther, una jueva, l’ajudava a eixugar-se amb suavitat, li donava roba i l’abraçava. De seguida el desig els cremaven els cossos.
Al cap d’uns segons, ella, captiva del cos sense imperfeccions del cristià, li feia un senyal i retornava corrent a abraçar-lo i besar-lo. Per amor estava disposada a convertir-se en jueva conversa.
Deu meu, no m’oblide com de difícil ho tenia, sovint murmurava el professor. O deia també: m’agradaria ajudar-la davant d’eixe malparit. De fet, Ricard tenia una núvia, buscada pels pares, que li donaria bona herència. No estava interessat a casar-se amb ella.
Ella va notar que el pare s’encabotava a casar-la amb el Rabí del poble.
—Però per què em vols fer casar amb eixe home? Que no guanyes prou diners amb el taller d’argenteria en el Call? —va preguntar ella.
—No en tinc prou. El Rabí és el més ric del poble.
—A mi no m’agrada. Té cinquanta anys.
—Ho hauràs de fer —va dir el pare en la casa que tenien a la Cúria Real.
—Però…
No hi va haver manera. No li agradava la intenció de les paraules. Per moments ella l’odiava. Feia dies que no veia Ricard. Els sentiments extrems es mantenien intactes. El pare jugava amb ells.
Continuarà
