Tercera part
De casualitat, o tal vegada no, es va trobar el Rabí la curiositat malaltissa del qual li va semblar un gos que l’anés ensumant.
—Véns de veure el cristià i no ens podem barrejar amb ells —li va etzibar en to venjatiu.
—No fem cap mal i tu ho saps de sobres. Si tens els amos jueus casats que tenen concubines musulmanes, ocupa-te’n. Deixa’ns en pau.
—Jo t’obligue a purificar-te i m’has de prometre que abandonaràs el cristià.
Ell blasmava la passió i el plaer físic mentre que ella no se’n penedia i li digué:
—No pense anar amb tu. Ni sotmetre’m al xantatge ni als teus flirteigs.
—I gosaràs desobeir ton pare?
Es va donar la volta rebutjant-lo, se’n va anar i el va deixar amb la paraula en la boca. Segur que el pare, si hagués estat testimoni de la topada amb el Rabí, s’hauria fet el desentès.
—Cal més purificacions —s’aürtà contra ella alhora que li ho va recordar com un dèspota que semblava disposat a fer-li la vida impossible. Potser ho passava bé i tot.
Es va engolir saliva i pareixia augmentar-li la ràbia contra ell, sempre preparat a assetjar i a fussar els altres. La cara en foc, exasperada, el va mirar als ulls. Es deia que mai no mirava les dones als ulls. Mirava cap a un altre costat. Es va posar cega, amb la cara vermella per la còlera li va donar una galtada. Unes punyades més al cap el van fer caure a terra. Va fugir per por.
Al moment, va pujar a una torre, avantsala de l’acció, amb un tamborineig de dits es deia no et mogues, alerta, no avances. Va tremolar. Va albirar el destí. Per fi es va llançar al buit sense mesurar l’aritmètica de l’espai. Més veloç que un bufit. Una fletxa a tota velocitat va ferir l’aire verd. Va petar contra l’aigua, la molsa o el llimac. En acabant, el silenci mentre ella potser jeia sobre les pedres en el fons.
Continuarà
