Sovint havia compartit la història amb la dona que l’atabalava amb preguntes sobre què n’havia sigut d’en Ricard i del pare de la jueva. Insistia, gairebé queferosa, a saber els motius pels quals, si estava tan enamorada, ho havia fet. “Ja sé que tu justifiques el suïcidi”, li deia la dona, “però no ho puc entendre”. Una qüestió històrica sense resoldre, és més, ni tan sols es plantejava gaire.
Li contava eixa història potser per amagar-li altres coses. Per assegurar-se que tal volta no faria preguntes innecessàries li acaronava la cara i li’n contava de noves. Idees inoportunes que el neguitejaven en eixos moments. La realitat del passat era que l’havia enganyat amb professores joves de la seua càtedra? A bona hora venia a pensar-hi en infidelitats quan ella feia temps que havia mort. Envoltat de les glicines del mirador, es va aixecar. Els instants se li anaven escurçant, tancant. Dret es balancejava amb lentitud sobre els peus i anava començant a descobrir els motius. L’oratge s’esquinçava, s’extingia com un ciri que a penes feia llum. No esquivava el fet de, tot i haver estudiat tant i tant sobre els mons cristià, hebreu i musulmà, no havia trobat sentit a moltes coses i sucumbia a l’escepticisme, a la fatiga. Tot plegat l’escanyava i notava que res li posava resistència. Només havia d’avançar un pas. No volia rituals, per això a mesura que s’hi anava acostant una micona augmentava la transpiració… Amb prou feines era fer un salt al buit. Sense que ningú l’espitjara i sense tancar els ulls. Ben aviat seria com la jueva i s’havia d’esforçar per encertar-ho i no fracassar.
Se sentien veus a la vora. Eren les dels altres jubilats que arribaven des de la geometria del pont. Veus que desapareixien més enllà de la pantalla de l’aigua on s’havia negat. A poc a poc es repetia la història de la noia que, en la mateixa situació, hauria pensat que eren les veus dels que resaven a la sinagoga.
