Si s’aconsegueix, potser la república catalana no assumirà el meu lloc de treball. Compte, se m’extingeix la plaça i em fotran fora. Al capdavall, on vaig sense diners? Ara i adés, hi rumie. Hi passe angúnies. No és cap quimera. “Jo vull gent honrada que governe amb independència o sense”, em diu la veïna moltes vegades. Quanta raó. M’hi jugue el coll que alguns, com ara jubilats poregosos de perdre les pensions, s’apuntaran a anar-se’n de Catalunya. Després de tot, de què viuran si no tenen euros? No ens podem fer els desentesos davant d’eixa realitat. Ja ni sé el temps que li estic donant voltes. “No sigues balhòstia, Andreu. Fins quan t’hi estaràs rumiant. Vinga, prou de posar-te pedres al fetge, i amb eixes celles arrufades que no sé què sembles, home. No sé per què faig cas de les bajanades que dius. Ja hi som. T’has deixat acovardir pels comentaris amenaçadors. Has de saber que hi ha empresaris que fan la campanya de la por, del xantatge als treballadors i de les rentades de cervells. Mai no creia que et podia passar a tu. També el Banc d’Espanya ens amenaçaven de “corralito”, ara admeten que és gairebé impossible”. “Òndia, jo que sé. N’estan fent un gra massa. Hem de votar algun partit que vulga la independència o, si no es guanya el procés, ens esclafaran.”
Ara els pensaments són més seguits. Que em quedaré sense feina com bastants persones. Que si els pensionistes, mon pare n’és, perdran uns 400 euros al mes. Que hi haurà fuga de dipòsits de Catalunya. Que si serem un estat nou on es perdrà el benestar d’ara. Sí, home, sí, anirem a bacs, no? Per més que tracte d’abonançar-lo, no hi ha manera.
Que no haja de llegir entre línies sinó que em parlen clar, ostres! Un manoll de dubtes, de neguits, m’atabalen. Ella i jo seiem en el banc d’una placeta en forma de triangle davant la façana amb esgrafiats, una torre i el jardí amb barana on hi ha quatre figures de la casa modernista Masferrer, a un costat hi ha una casa barroca i a l’altre la casa de Jaume Balmes. Bevem de l’ampolla de cervesa i ens fem petons amb el ritme relaxant d’un grup de jazz que toca al bell mig. Com n’estic de bé amb ella! Es repenja amb un pit enfonsat sobre mi, com si tractés de llevar-me les enrònies mentre mantinc ulls tancats. Prou sap ella que m’agrada i que jo patiria si hagués d’anar-me’n. Estic tan bé amb ella. Li agafe la mà, li faig un petó als llavis. No sigues tanoca, com has de perdre la feina? És el de sempre, quan estem junts ens donen mal finançament i quan se’n volem anar, alguns ens diuen que se’ns estima molt, o que se’ns ha tractat malament. Ara ens diuen que no ens separem, que hem estat molt bé junts.
Tanque els ulls com una forma d’enfrontar-me a la por que hom sent. A mi em va doldre i em dol tanta impotència davant la seguretat d’ella. Millor que em deixe en pau. Em separe amb lentitud i amb cruixits. Crec que t’agrada enfrontar de cara la realitat, això sí, tergiversada. Per acomodar-se millor em moc i, en aixecar el cap, veig banderes quadribarrades triangle blau amb estrella blanca i triangle groc amb estrella vermella. Les banderes engalanen finestres i balcons de carrers. Unes pengen de finestres com regalimant per damunt la paret igual que rellotges tous de Dalí, i d’altres, enganxades a un pal lligat amb cordells, voleien al balcó amb timidesa en una vesprada quasi encalmada. No vull marxar, no vull perdre Clara.
Ens aixequem i seguim caminant com emportats per la gent que deambula per places i placetes, per carrers i carrerons de Vic amb actuacions de músics diversos, des del Pont Romà a la plaça Major il·luminada, amb els llums de l’envelat per una actuació. Dins d’unes hores, Blaumut i Els amics de les Arts hi actuen. És tan bella que hi deu tenir o haver tingut altres homes. No me’n puc imaginar cap. Ningú se’m fa definitiu. Mai no me n’ha parlat. Això sí, m’hi jugue qualsevol cosa que, si ella els ha deixat, vés a saber si estan patint i tal vegada els deu costar dissoldre l’angoixa. “Escolta, Clara, segur que tindrem més diners que si estem amb Espanya?” Masclisme, corrupció, diferències socials i atur n’hi ha a ambdós costats, a més a més de l’enfrontament social que s’ha creat. Ens prometen una societat de benestar. No podem desaprofitar l’ocasió d’abandonar el colonialisme. Fas bé d’analitzar pros i contres tot i això sense que t’acoquine ningú. Tanmateix, és tan clar el que hem de fer de donar suport al procés i votar sí. Potser el dia de demà et faran llàstima els teus fills sense un ensenyament de qualitat, bona medicina, infraestructures, sense treball. Són sectors que ha mig desatès el govern de l’estat. Anem al casino a prendre alguna cosa mentre esperem l’actuació en la plaça major.
Continuarà
