—Ens prometen que tindrem un nou estat. Açò està bé. Però el que em fa por és el que es puga amagar darrere d’eixa promesa. Que no siga com eixe anunci que diu “Per a treball segur busquem gent amb ganes de superació” i en realitat volia dir “El sou és miserable”. Si ens enganyen, semblaran l’hòstia d’espavilats —diu Andreu.
—De veritat creus que algú pot dir eixes coses en un tema tan seriós. Seria l’última cosa que farien els que treballen per la independència. L’última del món. No sigues tan beneit, tens alguna sospita o n’has sentit a parlar? —pregunta Clara.
—Gens. No he sentit res —contesta Andreu—. No és que critique per criticar però fa por que puga passar. Hom es fa a tot, comprens? Tanmateix, quin serà el sou mínim interprofessional, hi haurà més desnonaments?, què passarà amb el deute de la Generalitat, amb l’atur?, seguiran les retallades en ensenyament i en salut i moltes més qüestions que suren en l’aire?
—No te n’adones que és el més important que hem viscut en tota la vida. Que podrem gaudir dels nostres impostos, que a hores d’ara es queden quasi tots a Espanya i que en retornen pocs, de diners —diu Clara.
Per a mi ella és com Catalunya, que sempre m’exigeix, i que no li importa viure sense mi. Ara em sent que ella i l’entorn d’harmonies musicals m’acullen. M’absorbeixen i sure abstret en un ambient de llibertat plena. L’ambient em fa oblidar penes i decepcions, tants i tants moments d’incertesa i de decandiment en el meu país. L’aglomeració de colors, olors i sons ens trasllada a un escenari sense camins barrats. He d’alliberar-me de complexos i manies. Per moments, em sent independentista i no em sent independentista. Què hi farem?
—Si perd la feina i mon pare no cobra la pensió, de què viurem i qui em pagarà els deutes?
—Va, home, va, si Espanya boicoteja Catalunya, està reconeixent la nova república. Si no paga les pensions també l’està reconeixent. A tu tant et fa si hi ha un ‘corralito’. Jo encara tinc menys. No tens diners, no pagues la hipoteca i santes pasqües. Ens ha amenaçat el govern central, algun militar, la banca, els empresaris, la UE, la Merkel, l’església catòlica ha fet pregàries…
—No ho veig clar, de veritat. La banca no ens donarà crèdits. No els fem llàstima, tu creus, amb tot el que els hem donat a guanyar! Els bancs ens van acollonint i ens fan ballar com volen. Que vagen a pastar fang!
—De debò que volen marxar? Que ho facen, que ho facen. Els diners no tenen color, segur que d’altres en vindran, àdhuc millors: més bé per nosaltres. Amenaces i faltes de respecte des de totes bandes, com un expresident espanyol que ens considera nazis per defensar el nostre país. I tu, estimat, com li pots girar l’espatlla al teu país i pretendre també que la crisi se’ns menge? Volem canviar, canviar per viure millor. A qui no li agrade que s’hi pose fulles.
—O pitjor perquè, si canviem l’estat que tenim i no en tenim un altre, anirem a la roïna. La Generalitat no tindrà prou diners per a muntar un país independent. Ni pagar treballadors ni pensionistes. És suïcidar-se. Mira, el que ens espera és que pugen els impostos sense parar. Temps al temps, tenim una economia a nivell bonus escombraria. Qui hi vindrà a invertir?
—Tu ets un tipus curiós, sembles dels avis que van votar no a la independència en Escòcia —Clara el marmola—. Tu vols mantenir, més o menys, el tracte que ens dóna Espanya i vols la seua crisi permanent. Si t’ho mires per damunt per damunt, vol dir que et conformes, i au.
—I tu, que saps més que l’oli de la tenda, et pots trobar amb tota una riuada d’àrabs, negres i centreamericans i americans del sud que vindran a ser catalans. Gent que no treballarà i que xuclarà del pot. Llavors ja haurem begut oli, de veritat. Ja veuràs tu, ja, on tal vegada anem a parar. Va, dona, obre els ulls. Per començar jo en particular sóc de classes passives, em poden destinar a un altre lloc en forma de trasllat o perquè el nou govern suprimisca la meua plaça. O pot passar que la seu d’una empresa la traslladen a una altra població com a un amic que la seua empresa ha marxat a Portugal i li han dit, si vols feina, has d’anar a viure a Lisboa. I ell ho ha deixat córrer.
—Això no passarà ací, per tant hem de votar Junts pel sí. El no, ja el tenim. Hem de buscar alguna cosa més. Si no podem decidir per nosaltres, desapareixerem com a poble. No sigues pessimista. T’ho dic jo que no et passarà res, ni perdràs la feina. Potser, estaràs millor encara perquè si la independència no resultés bona, segur que ja ens l’haurien donada abans.
—Si hi ha majoria independentista, els espanyols començaran a furgar per ací i per allà, a portar el govern català als tribunals, no permetran la independència perquè Espanya té por de quedar-se sense una part que aporta molts diners. Té por perquè… Perquè a continuació seguiran els bascos o altres parts riques de l’estat i els del govern central es quedarien amb una economia molt roín.
—A mi em fa por que el govern central s’encabote a fer algun frau, com potser en els vots per correu o en meses electorals que els representants del PP posem paperetes de les seues a la gent major o vés a saber què.
Jo aüsse els muscles. L’abrace. Entre la feina i tu, te trie a tu, però tinc por de perdre-ho tot, xiuxiuege. Veig que el sol que es pon, encara fa brillar més l’estrella de les banderes. Quasi al mateix temps els instruments de vent i les guitarres elèctriques de l’envelat fan vibrar les banderes i al cap d’uns segons se senten crits: independència. No em continc més i també cride independència. Això sí, gent honrada, amb independència o sense.
