No m’hi volia rentar per no tocar el semen que cobria trossos. No els sentia meus. Mentre em queia l’aigua durant una estona em vaig esquinçar el sexe i la pell de les cames per tal d’eliminar-ne qualsevol olor. El fàstic no se n’anava.
No m’hi vaig acostar a cap altre en anys. Però m’agradaven. Em seguien agradant. Segura que havia d’aguantar, de persistir. Em vaig començar a tocar, a masturbar i no aconseguia escórrer-me. Feia temps que em deia que calia canviar. Sense rastres del passat.
Vaig sortir amb algun home sense sort perquè no em vaig poder contenir i li vaig demanar que no em toqués. Em repugnava. En algun moment els ulls es van carregar tot i que no vaig plorar perquè d’una manera vaga vaig sentir vergonya, ràbia. M’hi vaig acomiadar lleugerament venjativa guiada pel fatalisme.
Millor deixar-ho per a més endavant. Vaig llegir llibres i revistes. Per satisfer la necessitat d’estar amb algú em vaig autoenganyar. Vaig esperar l’oportunitat per tenir marit, de propietat. Boja, boja havia d’estar si tenia pis i treball, però ells em fascinaven i em van deixar convéncer per la desesperació. Ell no era masclista i, potser per llàstima, semblava que la meua companyia li anava bé. El necessitava i prou.
