Diaris d’en Bosch 11
La llei de l’altre estat
El pistoler, cap de la banda, havia disparat una bala que va rebotar en un còdol prop de la diligència. Volia evitar que la núvia que hi viatjava, arribés a temps pel casament, ja establert. Va posar al límit el cavall que esbufegava i es diluïa en la polseguera. Calia retenir-la. Quan et capture, mentidera, hauràs de llepar-me les mans, fetes un fàstic de tanta pols, va dir entre dents. Havia d’aturar-la abans que creués el riu que feia de frontera si no entraria en un altre estat on la llei era diferent. De sobte, va observar que en la fugida frenètica la diligencia ja entrava a l’aigua i la va tirotejar amb perversitat ficant tota l’ànima en cada tret del Winxester. Per tot el foc de l’infern, tanta punteria i les bales es perden en l’aigua, va renegar. Una roda va ensopegar en uns còdols de la llera, el carruatge va caure a l’aigua i va ser arrossegat pels cavalls fins a l’altra vora. El cap va aturar el cavall mentre la núvia s’aixecava enmig de l’aigua amb esgarrinxades a la cara; tot i que va ensopegar, va arribar a l’altra vora i va creuar a peu la frontera. Abans que ell es deixés atrapar pel desànim, es va apressar perquè no succeís el desenllaç: que riu enllà la núvia s’amagués darrere troncs i, com gos famolenc, fugís per algun tossal. Això la llençaria a gaudir les primeres fibres de llibertat. La natura la protegiria i l’alliberaria del tiroteig d’un pistoler despietat i impotent a qui, ja sense raó, ella no li podria treure la pols de les mans amb besades i amanyacs. Ell no podia passar ni un mil·límetre: les lleis de l’altre estat eren estrictes. La companyia tampoc no li serviria per a estroncar la rabia.
