Ni cuinar el sopar ni menjar-se’l tenen memòria. Quan hom el comença, la vida sembla com la coneix. Quan l’acaba potser resulta diferent per discussions o baralles. També per un assassinat o per pura autocompassió. A la força hom se’n recorda de les darreres coses però, dels àpats, en un no-res els oblides.
—En què penses que tardes tant? Tota sola ja el tindria preparat. Se’t faran els anys de Matusalem —diu la dona que apareix de qualsevol lloc.
L’abraça pel darrere i el rodeja amb un braç alhora que fica la mà de l’altre per sota del davantal, li descorda la cremallera dels pantalons i li agafa el sexe.
—Hòstia, què fas, deixa’m que em caurà el que estic cuinant. Fins ara feies Phubbing i passaves de tot. Com si no tingueres gens de gana.
—Tu també m’ho fas sovint mentre mire la pel·lícula o el mòbil. I aquest que tinc amb la mà li agrada molt jugar, veritat? Ah, és clar, l’amo té gana i vol sopar, o no (ah que sí?)?
—Deixa’m que em caurà el menjar i ens quedarem sense… Veus, ja ho has aconseguit, idiota. T’hauria de fotre una bescollada que veuràs tu.
—Tu, toca’m, si tens collons. Oh, la mare que… Ala, veus. Mira, quin desastre de vitroceràmica has fet. No ho hauràs fet a posta?
—Déu! De veritat que no.
—Creu-t’ho!
—Me la tens jurada, eh? Em creus una paperina?
—Hi ha més porqueria que a la cova dels negres. Els homes sou inútils.
—Que tu els coneixes tots per poder jutjar-los?
—Tu què creus?
—Que en tu tot és possible.
—Això t’agradaria per riure-se’n, eh?… Ai, calla. A tothora dius bestieses. Tampoc em cal conéixer-los per a jutjar-los.
—No m’he begut l’enteniment. Només dic el que és just.
Segur que el sopar era bo. En silenci el menjar roman vessat per sobre la vitroceràmica, sense la més mínima memòria. No més retrets…
Continuarà
