Segona part
Si els àpats no tenen memòria, tampoc en vull tenir perquè m’estime més no escoltar les amenaces i defenses d’ella. Fent la talossa, vinga provocar amb els xantatges dels WhatsApp, amb si el sopar açò i allò, o que si envisque massa… Em pregunte on vol anar a parar amb escenes en què diu a voltes que li vénen ganes de deixar-me i, quan em deixe, tindré un dit de brutícia. Sembla que no sàpiga altra cosa. Li conteste:
—Ximpleries així se’n diuen massa sovint.
—No et la podràs acabar. Te l’hauràs de menjar sol.
—Torna-hi. I per què me l’he de menjar sol. En tot cas ens la menjarem entre tots dos. Au, vinga, no discutim; no val la pena. T’obro una cervesa.
—D’acord. Gràcies. Però la porqueria creix sense parar en una casa si no hi ha neteja.
—Deixa en pau la porqueria. Si hi visc sol, ja te n’enviaré en un paquet com si fóra un pollastre rostit.
—No, gràcies. No m’enxamparàs amb eixos ardits. Te l’has feta tu, te l’empasses sol. A més, no desvies. T’ho torne a dir, si et deixe, et farà fàstic viure i menjar en un lloc tan brut. Veig taula per desparar, tot de corfes de creïlles i fulles d’escarxofes en el taulell de la cuina, plats apilonats sense escurar, ai Déu meu!
Encén un cigarret, fa unes pipades i el deixa al cendrer de vidre. Treu el fum, seu en un tamboret recolzant els peus sobre l’estrep i mira cap a terra.
—Em sabria greu que marxares, sí, no? Confie que si te’n vas, serà per la porqueria i perquè no m’estimes. Ho sentiré molt. Ah, també em sabrà greu pels altres que t’hagen d’aguantar, sí —li dic amb una mà a la galta i el got de cervesa a l’altra mà.
Ella s’alça, deixa el seu got de cervesa a un costat, s’arromanga i diu:
—Aparta’t, jo acabaré de fer el sopar. Vinga, anem anant: para taula, coi! En acabant de sopar, neteges la vitro, arregles cuina i ho deixes endreçat.
—Si ja està parada, però si vol la mate de seguida amb estovalles, tovallons, forquilles…
—I poses anestesia, d’acord? La veritat, tantes bestieses, t’agraden, eh?
Arronse els muscles i no li conteste. Tanque la ment i em balla el cap.
—Són futileses, comprens? —dic amb una rialleta mig apagada.
—Prou bé que sé que un enze que no para d’enguisnar. Vinga, para taula, prou ja. En acabant, ho neteges, arregles cuina i ho deixes preparat per demà.
Continuarà
