Ella es cruspeix el sopar en un no-res tot i que no menja gaire, llavors diu:
—Tinc un olfacte de tauró i no vull haver-ho d’olorar mentre hi dorm. Encara hi ets a temps perquè està tou. Si ho deixes per demà, et caldrà un Black and Decker per foradar-ho.
No cal que em pressiones tant i tant, tranquil·la, entesos? Al moment ix de la cuina, s’escarxofa al sofà, engega la tele i els colors centellejants de la pantalla deixen veure millor totes les cames. En realitat està fullejant un diari i mirant si troba alguna cosa en les cadenes de televisió, per la qual cosa passa canal rere canal des del comandament. Quelcom que li agrade, que potser és una pel·lícula bona. Com també es pot empassar un programa de marujeo, o de salsa rosa. És l’hòstia. Brande el cap. Després es va imposant com a posseïdora de gran cultura. Segons com t’ho mires, millor que faça el que vulga. Jo em quede sol acabant de sopar. Moments més tard, trec plats de taula, els pose al rentaplats, fregue la cuina i netege el que havia embrutit en la vitroceràmica, feta un fàstic. Podríem permetre’s una dona de fer feines, ja que tots dos teníem un sou acceptable. Jo no tinc comptes pendents amb anteriors parelles, ella tampoc amb el seu primer marit, un fatxenda seguidor de la numerologia, o amb altres parelles que haja tingut. Preferim fer-nos la feina nosaltres i que ningú fique el nas. Ningú n’ha de fer res si estem sonats, gastem massa i discutim mentre bevem més de compte o la casa fa olor a porros.
Quan he acabat, baixe les escombraries, vaig a la sala d’estar, obro la sivella per afluixar-me la corretja i poder seure amb comoditat. Si expresse que estic molt cansat, ja l’he pifiada.
—Que vens a no deixar-me veure la tele —ella estira el braç, prem un botó i treu volum al televisor, al moment amb el braç encara estirat i amb el comandament cap a mi, em diu—. Mans enlaire, l’estocada de l’espasa et pot travessar.
—Encara rai que t’ha canviat l’humor.
Ella el deixa en un costat del sofà, i em diu:
—Fas café? Seria tot un detall.
—Jo no en vull. Tu el que vols dir-me és: fes-me café. Doncs, si en vols, ja ho saps –li dic sense que em caiga la llengua als peus.
—No tindràs el gust que te’l demane.
—Qui no tindrà el gust seràs tu que te’l faça. Bé, doncs, quan vulgues ja saps el que has de fer: el camí és buit i la cuina neta. Si encara em feres un petó al cap afaitat.
—Nen, aquesta me l’apunte, això de no voler fer-me un café.
—Sí, mante, sí, apunta però no dispares, d’acord?
Ella es gira cap a mi de pressa, m’apunta i em dispara…
Continuarà
