Ella torna a seure al sofà i prem un botó del comandament per apujar el volum del televisor. Si ja he netejat la vitroceràmica i ja he endreçat la cuina, prompte em demana que me’n vaja i que no siga pesat. Per què coi ho diu si no pensava resistir-me ni empipar-la?
—Mante, sembles ben bé filla del teu pare. Mira, que n’arribes a ser a voltes…
—Que en sóc què… A tu què et passa?
—Res, no cal que et poses histèrica. No sóc un calçasses. Sols que em sap greu eixa actitud amb mi.
—Fes el que vulgues. Vés a fer gaming o una estona al Facebook. Potser millor encara, vés-te’n al llit i comença a escalfar motors i tota la pesca —m’encoratja—. No tardaré, ja que no fan res de bo en la tele. Això dels concursos, tertúlies polítiques, debats electorals m’avorreix… No et descuides de portar unes copes de ratafia, gràcies.
No vaig bescanviar més paraules, ja que no podria convèncer-la en res. Semblava tindre el morro tort. Me’n vaig a l’habitació una estona. Per mi la memòria de l’àpat és l’autocompassió i ella se’n renta les mans.
En realitat ella no vol que li escalfe el llit. No li cal a una dona ben refeta, amb braços durs, de fer sessions al gimnàs. A fora, plou i s’està bé estirat al llit amb dos coixins a la capçalera per recolzar-se. El que vol és que li prepare unes copes i que em pose calent mentre em mire vídeos on line. Tot va començar entre nosaltres quan, després d’unes primeres trobades per agafar confiança, va ser ella qui se’m va acostar amb decisió, em va fer un petó i em va ficar la llengua en la boca. Va anar de pressa, em vaig deixar fer, sense rebutjar-la en cap moment. Una cosa va portar anar al llit. Cap dels dos va notar el desordre de l’habitació en temps que vivia sol. En acabant vaig encendre un cigarret. Per la seua banda, com que ja havia engegat a dida al marit, se’n va vindre amb mi. Ho recorde tot molt bé.
Segur que li abelleix fotre un clau: una temptació que costa refusar. Ella i sexe són carn i ungla. Difícil entendre el primer marit. Un fill de puta, això era el tipus eixe. També jo vaig compartir vida amb altres dones abans. És que òndia!, a cada moment la gent s’ajunta i se separa amb facilitat: molta llibertat però quan algú es baralla amb un altre, al final cadascú surt del pis cagant llets i emportant-se coses de l’anterior habitatge. Una mica així li va passar al marit d’ella perquè, quan el va fer fora, només tractava d’endur-se tot el que podia, el molt… No van ser els meus casos anteriors.
D’una manera o d’una altra els retrets em rellisquen cap a l’oblit. Se’m consumeixen, se’m fonen. Fotre un clau n’accelera el procés. Així que no tarda a aparèixer amb pijama sota una bata i amb sabatilles d’anar per casa. De sobte tot se suavitza, ens perdonem, sentim jazz, bevem unes copes que dissimulen el mal alé del sopar, xerrem i ella es fica al llit i prompte amb la mà em busca el sexe… Ara sí que no em diu però tu estàs bé del cap, ni coses semblants.
Segur que ella té més memòria que els àpats. Segur que, tot i la seua fredor, n’emmagatzema molta, de memòria. No cal furgar més per trobar alguna resposta. Preferisc deixar-ho córrer. Per autocompassió, i perquè, encara que a voltes té un morro que se’l trepitja, me l’estime i en gaudisc de la companyia quotidiana, malgrat les baralles i un caràcter punyent i esquerp que fa feredat. Ben mirat, com sóc jo, que no en tinc mai prou?
