L’Enric Malhivern, un okupa amb el carabassot ben esquilat, ix al pati interior de la casa i acarona el tronc del nesprer que ocupa el mig del pati. Aixeca el cap i malmira una finestra del primer pis amb el marc de fusta pintat de violeta. Allà hi viu un altre okupa amb el qual intenta tenir amistat tot i que l’individu no té paraula ni el persuadeix ni espera gaire d’ell, ja que és del morro fort. Encara que la música tan forta que ix per la finestra no s’ajusta als seus estàndards, no s’emprenya. En lloc d’irritar-se, i com que ha parlat amb ell i no li ha fet cas, li ho explica al nesprer: no el puc denunciar. Si ho faig, vindrà la policia i ja veus, en un lloc com aquest …
La casa és cantonera, no hi ha altres veïns. Suposa que els de l’altre costat no es queixen perquè són immigrants centreamericans i el que menys els preocupa és el soroll. Fart de l’estrèpit, decideix tornar a parlar amb ell. A mesura que puja, el so l’atordeix i l’exalta. Al costat d’una paret plena de grafitis de la terrassa, i de cara al sol, hi ha una filera de testos, amb una planta que tothom coneix. Discuteix amb ell, un llargarut sec. Arriben a les mans, està a punt de retorçar-li el coll i l’altre fa un crit. Es conté. Sembla dubtar, de seguida el deixa anar i el mira sense cap mena d’interès. Li fa por que algú els escolte.
Quan baixa al pati es dedica al nesprer. Li treu amb afecte i delicadesa els fruits verds perquè n’hi ha massa, els llença a una galleda i també tira alguna branca de més. Més tard la durà al contenidor d’orgànic. Les nespres restants maduraran millor. Se sent alleujat. Estar inactiu l’atabala.
Continuarà
