Viu a la casa des de fa un temps, no gaire, malgrat la pudor de florit i engrut. Em vaig quedar sense feina i no podia pagar el lloguer. Quina altra cosa podia fer. No es volia ensorrar, ni ganes d’anar d’ací a allà. En un edifici d’okupes, cadascú hi entra per motius diferents, s’hi refugia gent sense feina i alguns que són la púrria de la ciutat. És evident que tothom s’espavila prompte.
L’Enric va arreglant el que pot de la planta baixa. Acaba de fer arribar llum del cablejat del carrer. Pren el mínim, sense malgastar recursos. Carreja marraixes d’aigua de la font pública: estic fart d’anar com un burro, de tant de portar-ne. No em queixaré més, faré una punxada de la canonada. En prendrà poc, així segur que no se n’adonen ni les companyies ni la policia municipal: per sort, compta amb la passivitat d’ells. Només li cal el suficient per ell i per regar el nesprer. El tarambana de dalt, llevat de fer la guitza només representa un manat de debilitats. No és tan hàbil per punxar de la llum d’algun fanal.
No suporte tant d’enrenou quan apuja el volum ni és bo pel nesprer que, quan el sent, segur que deu pensar a mi m’havia de tocar; o ja hi torna el boig. No cal dir que molt pitjor quan fa alguna festa perquè està fins ben tard. Si l’individu, fent-se el ximple, em digués que la música forta no té res a veure amb l’arbre, jo li contestaria: i tant que hi té a veure, com també té a veure que haja d’aguantar un pati humit, ombrívol, sense converses alegres o rialles de xiquets i sense vols ni piuladissa d’ocells. Vist que el gos orinava el tronc vaig haver d’ensenyar-lo: vaja, que em va portar temps fer-ho.
Continuarà
