La vida no li resulta monòtona, ni de bon tros. Estudia informàtica a estones. Treballa amb ordinadors, els arregla sense cobrar gairebé mai. Quan fa tatuatges, sí que cobra i poques vegades li paguen al comptat. Amb el que guanya li permet comprar alguna cosa de menjar. Menja com una llima i sembla un espectre, de tant prim. També compra alguna coseta per al gos. Tots dos estan transparents. Amb alguns euros per anar a fer birres a Kan Xicu Tip. No aspira a més, justament la supervivència. Així mateix la del nesprer i que no passe set, que estiga podat, protegit de glaçades o de les clapes de sol d’estiu quan entra al pati, i que altres no el maltracten.
Es pregunta com és possible que faça llàstima: alguns em confonen per captaire i creuen que vaig fent el perdut pels carrers. En canvi, a mi em fa pena la gent que només desitja acumular coses materials. Se’ls omple el bec amb tot el que posseeixen, en canvi dormen i mengen amb ànsia. Potser creuen que em caldria una vida més normal, com la de la majoria. Hom vol anar al seu aire, mai no pensa a dos dies vista.
Si no fos per l’idiota anti-sistema del primer pis, una companyia obligatòria per mi i pel nesprer. Ell creu que s’ha de ser autònom i viure emancipat, tot i que els pares li porten el menjar: podria viure amb ells perquè tenen espai a la casa i tenen bastants diners. Ací està disposat a fer no sé quina revolució, o això li sembla. En realitat, més aïnes no fa més que l’enguisca perquè a tothora dóna la llauna, a tothora amb la música estrident no sé si per gaudir-la o per espantar les rates. Tret de quan fa malabars, juga a diàbolo, se’n va amb alguna amistat a fer birres o, si hi ha manifestacions, se’n va a etzibar pedres a aparadors i a la policia entre crits i corredisses, o provocar des de les barricades. L’individu va fletxat cap a un piló.
Continuarà
