Quina necessitat té el nesprer d’aguantar el poc trellat d’eixe cap de trons? I si les nespres ixen roïnes?
És hora ja de deixar-lo fet un Sant Llàtzer. Embogit, puja al primer, la porta està entretancada, entra, quina ferum, s’imagina en una porquera. Una mirada d’astorament davant els trastos escampats per tot arreu, parets amb frases escrites, segueix la fletxa anarquista i la a majúscula dins d’una rodona. Obre de bat a bat un finestró i la finestra pintada de violeta alhora que li ve una ganyota de ganes de vomitar. Explica-m’ho. Ell sabrà per què no diu res. De què vas, cap de suro, li diu, l’agafa pel coll, l’aixeca en l’aire, pesa poc atès que està sec com un bacallà. L’arrossega i el posa sobre l’ampit de la finestra perquè veja el que li ha fet a l’arbre: mai més ho tornes a fer això, em sents, tio. L’altre fa carota i sense donar-li cap resposta, de sobte Enric li fot un parell de galtades mentre li remugava alguna cosa a l’orella, li deixa els morros inflats i els nassos rajant sang. Els separa un altre okupa, que coneix poc, que viu a les golfes al costat de la terrassa, que havia eixit a estendre roba i que també havia baixat a queixar-se per la música estrident. Amb un gest de fàstic, els dos miren l’okupa flac que sembla no importar-li la pallissa que li ha fotut l’Enric. Absurd tot plegat.
Enric va al pati per netejar el nesprer i abraçar-lo mentre li diu que l’estima, que gràcies per la companyia. Se’l queda mirant i li demana que perdone el bergant el qual sols el dia que trobe l’egoisme en els altres s’adonarà de com és. Ja n’hi ha prou. Et compadisc.
Comprèn-me que haja d’abandonar el lloc. He maldat per posar ordre. La companyia d’eixe individu deixa molt a desitjar. Mai no es disculpa. Si m’acusen de la baralla, segur que en algun moment pot vindre la policia i posar-me a la presó. Em sentiria ridícul. Ho hem d’acceptar. No és culpa meua.
En acabat, arreplega la guitarra, quatre trastos més i se’n va capbaix amb el gosset. Li dol acomiadar-se del nesprer. Sap que tornarà, que no l’abandonarà. Però ara ha de marxar abans que la cosa empitjore amb el tipus de dalt. Pura mala sort que li haja passat en un lloc com aquest, amb okupes. Omple les butxaques d’unes nespres, encara verdes, i s’allunya sense mirar arrere.
