Escrit dedicat als senyors o senyores que van signar:
Quins records! Puçol
AMARCORD Oliva
Vicent La Vall de Gallinera
Ebo Vall d’Ebo
Rafael Sancho Alaquàs
En Bosch
—La veritat és que els rectors haurien d’esforçar-se per canviar. Abandonar la manera de fer-ho com es feia temps enrere.
L’amic blaver
—Em pensava que havies sentit la tebior de la seua benedicció. Tanmateix, ell sembla que no t’ha vist afí i que és una miqueta espolsadet. Ha amagat el cap sota l’ala o és que té el dia tort i gairebé que se n’ha anat xiulant.
Ja no se senten els colps de les masses dels xiquets. Només arriba la cridadissa i les rialles de lluny. El rector va per feina, a més a més no li cal agafar tanda sinó que va a estall. Li queda bon tros per recórrer tot el poble, però com que la meitat de les cases estan buides acabarà de seguida encara que potser ha de fer el poble veí. Abans feia una vorera i en acabant l’altra. En canvi, ara travessa el carrer des d’una vorera a l’altra. Així va de pressa.
L’amic blaver (torna a dir)
—El tornaràs ‘varilla’ de tant de lluitar contra les institucions valencianes per defensar el valencià. Estem en un atzucac davant el desgavell lingüístic i polític valencià
En Bosch
—Ja n’hi ha prou d’aquest color! Si no hi haguera gent que li vol cercar tres peus al gat, punyeta. I pel que fa als rectors, em dóna tanta malícia que no estimen el valencià que em posen de mala lluna. És que són la repera els de l’església valenciana. Per què no fan servir la llengua de la gent que parla valencià en el dia a dia, i per què els fan parlar i sentir la llengua castellana que el costa més d’entendre? Volen encauar el valencià en cercles molt reduïts, això és tot.
A tu et sembla bé que els parlen en castellà en missa?
L’amic blaver
—Home…
Sembla que dubte. Al final es decideix.
—No, no. Com no vaig a missa ni em preocupava. No m’havia parat a pensar-hi.
En Bosch
—Però segur que deus haver anat alguna volta de casament o enterrament? No perceps un missatge amb una llengua imposada?
L’amic blaver
—Sí, és clar que sí. Tampoc ho havia pensat.
En Bosch
—Doncs, sí que estem aviats, sí, amb uns valencians així. Amb uns valencians com tu: ben manipulats.
L’amic blaver
—És clar que els del PP i l’església més reaccionària van de la mà: la dreta nacionalista. I no m’agrada. Potser els polítics del PP són de l’Opus.
En Bosch
—Toquem de peus a terra perquè si no, ausades que anirem malament, ja que és greu que hom vote PP i no pense el que s’amagava al darrere. No n’hi ha un pam de net. Ja saps el que diu el bon amic Pep Amagat. Tots els presidents del PP que han ocupat la Generalitat són de l’OPUS, això diu ell. Segur, segur que estan embolicats. Mira, n’estic fins als nassos: peperos, representants de l’església siguen o no de l’Opus, tant em fa. Què ha de passar perquè açò canvie?
L’amic blaver
—Segons tu, haurien i hauríem de canviar moltes coses de les estructures valencianes, polítiques, socials i religioses. Això, amic meu, és impossible.
En Bosch
—Només faltaria que fóra impossible. És clar que s’hauria de canviar tot de dalt a baix. Els responsables haurien de fer servir la llengua de Sant Vicent Ferrer. Si al poble li parles en llengua castellana, no voldrà anar a les cerimònies litúrgiques. I els blavers espanyolistes haurien de deixar de ser uns busca-raons, em sents bé? Obre els pàmpols, xe.
L’amic blaver
—Com és la setmana santa en el poble?
Canvia de tema, cansat que l’atabale sempre a cavall del mateix.
En Bosch
—La Setmana Santa de hui dia, en què la gent en general agafa els cotxes i marxa a les destinacions més diverses, des de fer turisme rural, a platja o a passar uns dies en un apartament o hotel de muntanya, no té res a veure amb la d’abans. Les cerimònies religioses del poble són més suaus i tenen una assistència minoritària, sobretot femenina. Ja saps, gent més aïnes d’edat major.
En eixos moments entra una dona que ve de la fleca. Els porta el pa, uns pastissos de tomaca i pèsols, i una mona.
En Bosch (li diu a la dona)
—Li estava explicant que la setmana santa deu ser diferent de la d’abans. Segur que vosté ho coneix millor. Segons mon pare, el dijous sant la majoria de gent anava a confessar-se i prenia la comunió en missa. En cas que els xiquets, una volta s’havien confessat, digueren paraulotes o tingueren mals pensaments s’havien de tornar a confessar. De dijous sant fins al dia de resurrecció, en el poble no es podien fer servir les campanes, és així?
Una dona
—Sí. Com no es podien tocar les campanes es feien servir les matraques o carraques. Les tocaven els escolans mentre caminaven pel poble anunciant que era l’hora dels oficis, la missa, la processó o el via crucis. En algun lloc, això d’anar amb la matraca en deien anar a matar jueus.
Passaven tot el dia ocupat en actes religiosos i per entremig nosaltres havíem de fer bunyols, la carabassa santa i les mones. No es podia menjar carn cada divendres de quaresma i, si compraves la butlla de la Santa Creuada, podies menjar-ne durant tots els divendres de l’any excepte divendres de quaresma.
L’amic blaver escolta bocabadat les explicacions.
En Bosch
—Això de no menjar carn no era un gran esforç, ja que llavors menjar carn se’n menjava quan es podia, veritat?
L’amic blaver
—Potser també era una bona manera d’aprimar-se…
En Bosch
—No faces ironies. Llavors no era com ara que alguns pares ‘aceven’ els fills. Llavors, xicons, amb quatre guisopos havien de tirar avant.
Com deia, mon pare també recorde que em contava que al temple les figures dels sants eren tapades amb una túnica morada o un vel negre i es destapaven el diumenge de resurrecció. Veritat que les dones havien d’entrar a l’església amb vel o mocador al cap?
Una dona
—Sí. Havíem de preparar el monument. Era al sagrari. Posàvem palmes i palmons, plantes i ciris. En el sagrari posaven l’altíssim: en una caixeta amb terra s’hi posava blat i es feia créixer en una habitació fosca. En créixer sense llum, creixia blanquinós en comptes de verd.
També fèiem la vetlla del santíssim des de dijous fins a l’enterrament en divendres sant. Les xiquetes assèiem damunt d’un catret al voltat de Jesús en silenci fins més tard que érem rellevades.
En Bosch
—A mi em deien que música només se’n podia sentir de clàssica i les pel·lícules desapareixien de la programació tret de les de temàtica religiosa. Entre els més resistents a seguir l’ordre estricte que imposava la setmana santa estaven els xicons que jugaven a futbol entre ells hores i hores, en acabant alguns feien un sopar.
Una dona
—Tot en un ambient poruc i obac. En algunes famílies també es feien menjars especials com el giraboix fet a base de verdures i bacallà.
En Bosch
—És evident que ja no és com abans. Per sort no hi havia la simbologia i l’estètica militar dels legionaris en les processons que li treien el sentit religiós. I ara tampoc no han arribat les desfilades de tabals i cornetes. El meu germà diu que la Processó de la dansa de la mort de Verges l’ha impressionat molt i molt.
L’amic blaver
—Sí que ha canviat la setmana santa, sí.
Una dona
—Ausades vida!
L’amic blaver
—Ah, vaja ‘güendo’ que és el teu germà que no para en torreta. I quan s’acabava la setmana santa…
En Bosch
—I quan arribava la pasqua florida…
Una dona
—Un home del poble tocava l’acordió mentre menjàvem la mona en l’era. En acabant, ballàvem fins que ens cansàvem mentre d’altres feien volar el catxerulo.
Ah, enguany cau per març. Esperem que no es complisca això de «Pasqua marçal, guerra, pesta o fam».
