res justifica, tot entrant en sivella, tan covard gest de submissió.
Signe contra la mordassa que no ens deixa passar plana,
contra la llei que permet al polític sapastre la seua remissió.
Res és per sempre, poble, si ens despertem del trauma de la rutina;
eixa rutina del neguit i pedaç inútil que no contenta ningú.
Prou de ja veurem, alcem-nos contra la indiferència que ens aglutina,
i que augmenta la ignorància de molts, qui sap si de mi i de tu.
Lluite -i em desespere- contra el sí és corrupte però el vote,
i enlaire broten dubtes pel còmplice silenci nostre.
Prou de no voler saber res, de tirar-s’ho a l’esquena, de deixar que facen
massa de qui dia passa any empeny, tot ho ignorem i callem, callem…
La indiferència ens encova, ens impedeix estar desperts i ser actors,
no ens enganyem, perdrem amistats i patirem incomprensions per véncer-la.
Patiré per mi i per tu, patirem junts, potser ens diran malfactors,
no ens embalhostiem i mourem el vaixell contra un mar amb pluja de tempesta.
