La professora se n’ha assabentat que els pares dels hondurenys prefereixen venir ací perquè no hi ha un món tan hostil com el que troben els seus compatriotes que emigren als EUA. Li han dit que alguns, que viuen sols allà, acaben víctimes de l’alcohol o bé es descarreguen l’escopeta contra ells mateixos i deixen dessagnar el cos tirat a la vora de llit. Això els que hi arriben. Els diuen ‘esquenes banyades’ perquè travessen d’una frontera a una altra i han d’aguantar la pluja, el sol i, fins i tot, el risc de ser segrestats per la xarxa mafiosa dels Zeta.
La professora no pot treure la vista i l’oïda dels tuactes que deuen portar. De sobte, sent: “Que me dijo, el otro día, en el partido, el gilipollas del otro equipo, que me iba a partir la cara y yo le dije que ahorita no, después del partido se iba a enterar, puto matao“. Hauria de deixar de dir balustrades. Encara com que, ara per ara, no fan ningun destarifo.
Un altre porta auriculars que deixen vessar sense parar música k-pop d’una ràdio internacional llatina. En acabant, es mou per ballar. Resulta possible que escolte hip-hop o reggaeton. De seguida, amb orgull i fredor desafiant, alguns d’ells es queden mirant Laura, que acompanya Pep. Tots dos van distrets o bé passen d’ells, siga per por o perquè no tenen necessitat de dir-los-hi res. Els ignoren, potser amb un pelet de racisme. Qui sap si les nenes hondurenyes, que fan feredat per com són de malfeineres, per les poques ganes de fer colzes davant d’un llibre, acabaran de caixeres a Mercadona.
El pati ve a ser com una terra de ningú en la qual cadascú fa aliança amb els més pròxims i cada grup vigila que no hi haja risc d’infiltrats. Fins llavors no hi ha hagut enfrontaments entre grups. A unes passes, en un altre banc, hi ha xinesos. Ni masteguen xiclets ni mengen porqueries. Silenci condescendent en uns nens educats i de bon conformar. Es barregen el mínim amb altres. Quasi tot gira entorn de la família a casa. Acabaran treballant als bars dels pares o al basar. La professora que espia es fixa ara en els alumnes de tercer d’ESO que va tenir fa dos anys. Mare de Déu, que grans s’han fet. Hauria de ser igual ensenyar uns i altres. Però el resultat és diferent. Costa molt integrar i compartir cultures. Ingovernables. Ja té raó, ja, qui diu que somnia truites qui vol la integració. Ella creu que és una condemna estar perdent el temps perquè de tots els alumnes que veu al pati, potser pocs es traguen el títol d’ESO. No els sentencia per endavant; Déu, no pas que jo sàpiga. Sona el timbre. Escales i passadissos s’omplen d’empentes, veus i sorolls del tropell d’alumnes. Alguns d’ells van venint a l’aula on es troba la professora.
Continuarà
