Cinquena part
Pitjor que un ull de poll. Potser creuen que, només per ser una nena marroquina, estava suspesa per endavant.
—Qui quieres dicir, un astidisco? Qui esto un asquidisco?
—És una ajuda perquè pugui passar i no hagi de repetir. Escolti, tinc feina i no puc esmerçar més temps —li diu amb brevetat.
—Tu compras, pero no vendo. Tu mi engañas, mujer. Con mi marido veo al director, tu sabes —diuen cridant.
Tot i la pallissa que li havien fotut, les coses empitjoren. Es veu sola davant la capacitat d’ells per muntar conflictes, per armar saraus i escàndols. Se li acaben els intents per persuadir-los. Tenen un límit. Es pregunta si, a comptar des d’ara, un immigrant no podrà quedar suspès. N’està convençuda que ha estat permissiva, com un bàlsam, pel desarrelament de l’alumna. No creu que de debò la xiqueta estiga traumatitzada. Ni de lluny, ho sembla. Segur que no. Au, vinga, la professora vol pensar que tant li fa. És el que li convé, si no acabaria com una beneïda. Si algú la considera racista, allà ell.
És impensable que la professora ho oblide. De sobte, té una altra raó seriosa per amoïnar-se perquè els pares neuròtics de la xiqueta marroquina la tornen a reclamar l’endemà. No és qüestió de fer-se la babaua. La porta ajustada del despatx del director la sedueix perquè entre a explicar-li el cas. L’últim sota la capa del sol que faria. Tanmateix, li sembla urgent fer-li’n cinc cèntims i, fins i tot, afegir-hi més embolic en les pressions rebudes. I si havia estat una ximple per no explicar-li-ho abans?
Reunits amb els pares, el director, amb expressió impenetrable, els diu:
—Vejam, he mirat les avaluacions i la nota que ha posat la professora és correcta.
—Tranquilo, amigo, querer niña aprovar. Tu al Marruecos, mania y rabia. De aquellos no quieres. Tu igual que la profesora, tu sabes. Rasista! Niña es del Islam! Futuro no le quieres. No si yo conosco —diu l’home.
Continuarà
